Quan pensem en Jaume I, segurament no imaginem només un rei medieval, sinó una imatge que tots coneixem: la seua corona, l’armadura, l’espasa i la figura del conqueridor. Però tot açò és, en realitat, la representació del nostre rei a través d’una extensa construcció visual i simbòlica.
PREGUNTA: Quina diferència hi ha entre el Jaume I històric i el Jaume I iconogràfic?
RESPOSTA: Una moneda o un segell de Jaume I ens parlen tant d’ell com un document administratiu o una crònica. Tots són materials històrics que ens servixen per a aproximar-nos al monarca. Per tant, la diferència, certament, no existeix perquè la iconografia —la imatge— forma part de la història. Si s’haguera d’especificar una particularitat de la imatge és la capacitat que té per a re-presentar el rei; és a dir, per a tornar a fer present el monarca. La imatge és una espècie d’avatar del sobirà. Pot substituir-lo allà on ell no està (també en l’actualitat).
P: Com es va començar a construir la seua imatge simbòlica?
R: Quan mor Jaume I, el seu record perviu d’una manera molt viva gràcies al Llibre dels fets, l’autobiografia del rei que fou ben conservada i copiada pels seus successors. Aquesta narració biogràfica ja derivava d’un procés de “construcció” (de reinvenció del passat) perquè selecciona fets i n’oculta altres. I el record escrit de Jaume I fou paral·lel al record visual del monarca: mentre la família reial, els centres monàstics i les elits ciutadanes (els governants i l’Església) llegien el Llibre dels Fets, encarregaren l’elaboració d’imatges de Jaume I. Aquestes imatges el mostraven de dues maneres: com a conqueridor i/o com a legislador.
P: Quins elements visuals el fan reconeixible en pintures, estàtues i escuts?
R: La imatge de l’individu en l’edat mitjana (la imago regis o la ymatge reyal) és la imatge d’una persona que forma part del pla de Déu; que té una funció dins del pla diví. Quina era la funció de Jaume I? La d’un monarca. Per tant, el reconeguem per mitjà d’atributs propis d’un monarca: la corona, l’orbe (una esfera que representa el domini del sobirà sobre el món), l’espasa i el ceptre. Ah, i per descomptat, l’emblema reial de la Corona d’Aragó: els pals rojos (en heràldica s’anomenen “gules”) sobre fons daurat (“camper d’or”). L’emblema era el símbol per excel·lència dels monarques. Es representava sobre tot tipus d’objectes. Solament cal fer una ullada als inventaris reials medievals: escuts, banderes, aixovar litúrgic, objectes d’ús quotidià (salers, pitxers…), reliquiaris i mobles. Cap al 1400, més de cent vint anys després de la mort de Jaume I, comencem a trobar-lo representat amb el drac alat sobre la cimera del seu casc. Encara que és una incoherència històrica, aquest símbol és el que ha perviscut i el que més habitualment associem al rei.
P: D’on ix la imatge del rei amb el drac alat?
R: El drac alat és un emblema instituït pel rei Pere el Cerimoniós més de mig segle després de la mort de Jaume I. Jaume I no portà mai un casc amb un drac alat. Per què s’ha associat a ell? Per què s’ha pintat aquest animal fantàstic en una imatge tan antiga com la batalla del Puig del retaule del Centenar de la Ploma? Perquè era un emblema que representava la monarquia de la Corona d’Aragó.
P: Què volien transmetre les institucions medievals quan representaven Jaume I?
R: Les institucions polítiques, com el govern municipal de València o el de Mallorca, volien deixar clar quin era el seu origen. Quan feien representar Jaume I sobre un manuscrit legal il·luminat estaven defensant la pròpia institució amb les seues pròpies lleis, concedides pel mateix Conqueridor. La seua presència figurativa, de fet, era extraordinària en alguns casos. Se’l volia destacar per mitjà de la individualització de la seua iconografia. El Llibre de privilegis que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Alzira n’és un exemple: el rei apareix tocant l’arpa.
En realitat, tot açò té molt de sentit. Quan, segles després de la mort de Jaume I, continuaven citant-lo en cartes o en parlaments públics la intenció era defensar les lleis que protegien el municipi front a ingerències de poder externes. Efectivament, estem davant d’un ús pragmàtic del seu record.
Amb les institucions eclesiàstiques ocorregué el mateix. Ara bé, tant l’Església com els municipis feren una especial rememoració de la faceta conqueridora de Jaume I. Específicament, recordaven el rei com un monarca que “alliberà” la terra dels musulmans. Les armes de Jaume I (l’escut, l’esperó i el fre i el mos del cavall) estigueren penjades durant molt de temps (des de 1416 fins a la Guerra Civil) en la capella major de la Catedral de València i baix d’aquests objectes es col·locà una post de fusta que deia que Jaume I fou un combatent de la secta de Mahoma que va arrabassar la ciutat i el regne “de les mans dels sarraïns infidels enemics de la Creu”. La retòrica era molt potent. I les imatges plasmaven un discurs molt paregut. Solament cal veure la violència de l’escena de la batalla del Puig del retaule de sant Jordi del Centenar de la Ploma.
P: Què aporta la iconografia per a entendre el poder i la memòria?
R: Molt. El llenguatge visual fou una ferramenta indispensable usada per part de les elits. A més, una imatge exposada en una església, per exemple, podia ser entesa per qualsevol individu. Els textos, en canvi, no estaven a l’abast de tothom. No tota la societat sabia llegir i escriure. Una crònica havia d’arribar al poble filtrada per l’oratòria dels predicadors.
P: Si poguérem viatjar en el temps al segle XIII, reconeixeríem Jaume I amb la imatge mental que tenim hui en dia?
R: Bernat Desclot, el cronista del regnat de Pere el Gran, el fill de Jaume I, ens conta que el Conqueridor, a banda de valent, misericordiós i bataller, era un rei guapíssim, fort, amb uns trets facials grans i els cabells semblants a l’or. Les paraules de Desclot s’han citat fins a la sacietat, com si volguérem rescatar aquesta imatge i portar-la a la nostra actualitat per a posar de relleu la figura del sobirà. La veritat és que la seua era una descripció idealitzada. Potser n’hi haguera part de veritat, però no n’estem segurs. L’únic que podem afirmar sobre l’aspecte físic del rei és que era gran. Més que la majoria d’homes del segle XIII. I ho podem afirmar amb poca por a equivocar-nos perquè, quan es feu el repartiment de terres a l’illa de Mallorca, la mesura referent eren els braços “del senyor rei”, més llargs que els que habitualment s’usaven per a fer aquest tipus d’estimacions.
P: A Jaume I sempre el veiem amb una gran barba, però als segells i monedes de l’època el mostren imberbe. Per què li posen barba?
R: Els segells i les monedes de Jaume I potser no el mostraven com ell era físicament. En el segle XIII el que importava era que fora caracteritzat amb els atributs de la majestat reial que abans he nomenat. En tot cas, és veritat que al llarg de la història la barba ha estat omnipresent. La resposta a “per què porta barba?” seria: per la mateixa raó que Jesucrist porta barba. A vegades les imatges inauguren la inclusió d’un motiu iconogràfic i eixe motiu roman al llarg del temps perquè ja l’hem consagrat; s’hi ha inclòs per repetició.
P: Com a expert, quin és el repte més gran que tens per explicar les imatges de ficció que s’han construït al voltant de la seua persona?
R: Jo he estudiat la imatge del rei a València entre els segles XIV i XVI. Ara caldria escometre una anàlisi des del XVI fins a l’actualitat, sempre tenint en compte les produccions artístiques de les Illes Balears, Catalunya, Aragó i fins i tot els regnes de Castella, Navarra i Portugal, posteriorment tots units sota el mant de la Monarquia Hispànica. Ara bé, no crec que duga jo endavant aquesta recerca. A mi el que m’apassiona és la producció i recepció de les imatges medievals, i fa tres anys vaig encetar un nou tema de recerca: la representació de la fisonomia.
P: Si hagueres de triar una sola imatge, quadre o escultura que represente de la millor manera possible el Conqueridor, quin seria?
R: De la ciutat de València, sense dubte, el retaule de sant Jordi del Centenar de la Ploma, hui al Victoria & Albert Museum de Londres. El retaule estigué des del 1400 fins al segle XIX a la desapareguda església de Sant Jordi de València (a l’actual plaça Rodrigo Botet). A banda de ser un artefacte de devoció del sant cavaller, feia memòria de la conquesta per mitjà d’una escena on Jaume I està al capdavant d’un exèrcit de cristians que vencen brutalment els musulmans. El retaule s’observava durant la festa del 9 d’Octubre i de Sant Jordi: era un objecte que servia per a alimentar un ideal de croada en perjuí dels musulmans.
L’obra és un exemple de com aquesta manera “antimusulmana” de recordar el rei pervisqué durant molt de temps. Però també és un exemple de la poca cura que tenim pel nostre patrimoni. I açò cal dir-ho. El retaule isqué de València perquè no hi hagué l’oposició suficient per impedir que se l’emportaren del Cap i Casal.
P: Coneixes alguna llegenda o mite popular sobre el pas del rei per Montcada o per la zona?
R: M’agüela Barbereta, que en Glòria estiga, em contà que la Reial Séquia de Montcada es creà quan el cavall de Jaume I pegà una patada a una pedra i d’allà comença a brollar aigua.
P: La donació posterior de la Torre de Montcada i l’alqueria a l’Ordre del Temple va alterar la imatgeria de la zona?
R: Jo no conec cap imatge de Jaume I produïda o destinada a ser vista a Montcada. El que sí que conec és una representació de Montcada en l’obra de Martí de Viciana “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino”, publicada en 1564. El més interessant és que juntament amb la imatge esquemàtica de Montcada (un xicotet gravat) hi ha un text que parla del municipi en relació amb Jaume I: “De esta torre dixo el rey don Jayme en su Chronica que estava allí puesta como ojos de hombre para guarda de la ciudad”.
P: Existia en el passat o en la tradició oral alguna representació o en processons que escenificara el pas del Conqueridor per aquestes terres?
R: La processó del 9 d’Octubre representava la conquesta de València en la seua totalitat, no recreava les capitulacions de cadascuna de les medines musulmanes que es narren en el Llibre dels fets.
P: Existeix algun mite o error comú en la seua imatgeria que s’haja perpetuat erròniament?
R: Sense dubte, el casc amb la cimera del drac alat.
P: Quin missatge voldries que es quedara al lector després de llegir el teu article sobre la imatgeria de Jaume I?
R: La distinció entre memòria i història a vegades és imperceptible. Normalment, la gent fa memòria de Jaume I, parla d’ell sense usar les ferramentes de la Història. És normal, la gent no té per obligació especialitzar-se en la disciplina de la Història. És per això que no ho critique, simplement constate un fet. És molt probable que els individus del passat cregueren que feien “història” quan representaven el rei, però certament duien endavant un exercici de selecció. Rescataven i posaven en relleu allò que volien rescatar i posar en relleu. El mateix Jaume I dugué a terme aquest exercici en el Llibre dels fets.
Al capdavall, la memòria sempre és selectiva. Hem de començar a pensar que quan parlem de Jaume I no estem parlant tant sobre el rei, sinó sobre nosaltres mateixos (els nostres desitjos, les nostres passions, les nostres pors…).
