El carrer del “Negre” –anomenat abans de la Guerra Civil “Amalio Gimeno” i després de Guerra “José Antonio”– és un vial històric que ja apareix als plànols del segle XIX, a la nostra població. Vinculat a l’eix del carrer Major i el camí de Morvedre (direcció Sagunt).
Segons la memòria oral, es diu que el topònim fa referència a un malnom o antropònim –el Negre– associat a una persona molt morena, de pell prou fosca (no era d’origen africà) que vivia als voltants del cantó del carrer de Sant Roc. En aquell temps, era una raresa vore una persona negra al municipi, i els veïns quan es dirigien direcció a la seua casa, solien dir: “On vas? Ahí, al carrer del Negre”. I d’eixa manera; es quedà instaurat, de manera popular, el nom actual.
D’altra banda, a la dècada dels anys 50, al final del carrer i començament del carrer Sagunt – anomenat abans de Guerra “Vázquez de Mella”– hi havia una bàscula pública on es pesava les mercaderies dels carros i dels camionets i, inclús, algun burro. Tenia una garita que servia d’abric al treballador de la bàscula, i dins hi havia una barra mòbil que indicava el pes mitjançant contrapesos de balança. Enfront, en la cruïlla amb el carrer Colón, existia una botiga de venda de gra, creïlles, cebes, aigua, etc., productes que estaven tots al terra –i on es venia de tot un poc–. Al costat, hi havia un forn, i seguint per la vorera del carrer trobaves la Cooperativa de vins, amb un matrimoni “d’estatgers” que s’encarregaven de tindre compte d’ella. Dalt, en un pis, s’ubicava el Col·legi Nacional José Mª Oltra.
Tot seguit, vivien Amparo i Carmen les “Cabasses” –els avantpassats seus foren propietaris del Rajolar d’Alfara i terratinets–, després, estaven els “Maseros” –un d’ells casat amb Consuelo la “Coloma”–. A continuació, vivia Fina la “Leja” –filla del barber de l’única barberia, aleshores, existent a Moncada–, a la plaça Creu de Quintana; la Barberia d’Alejo, que per deformació lingüística es quedaren amb el malnom dels “Leja”. Entre altres curiositats; el barber Alejo, a banda de tallar monyos, també punxava i posava vacunes. Així mateix, Fina la Leja també estava casada amb Fasio el “Tano” (hipocorístic de Salustiano) -.
Immediatament, per la mateixa vorera del carrer, estaven les “Oues”, Alejandro el “Plater” –que va ser alcalde de Moncada–, Encarnita la de “Maso” –casa amb un gran corral, on venien calç per pintar i desinfectar les vivendes–, Ramon el de “Maso” i Matilde la “Herbera” –iaios de l’actual alcaldessa Amparo Orts–, les “Rafeles” i, al costat, Rosa i Carmen les “Bessones”. Finalment, fins al cantó, hi havia un gran casalot propietat del de “Barra” –que al dividir-la, es posaren a viure descendents d’ell: en una, Antonio el “Xaparro” i en l’altra, Purín la de “Barra”–. En aquell context històric, el de la postguerra i el de la pobresa material, la xarxa veïnal i familiar era fonamental per poder sobreviure. I els malnoms formaven part d’eixe teixit de confiança, d’ajuda i de reconeixement mutu entre els veïns.
Al creuar el carrer, on actualment està l’orxateria desapareguda de Xixona, dalt d’una casa molt gran, vivia Don Miguel Buendia –els alumnes el descrivien com un bon mestre, exigent però molt apreciat, actualment té un carrer al municipi–, després; Conxa la del “Segó”, Amparo la “Calera”, Toni el “Seco”, Conxa la “Fustera” – l’home era fuster, morí en Guerra i el govern li adjudicà l’estanc del carrer Dos de Maig (els beneficiaris, prioritàriament, eren les viudes dels militars o civils del “bàndol nacional”)–, immediatamnet, el “Llavaner” –la seua germana tenia al Mercat Vell una tenda per llavar roba– i dalt, al primer pis, vivia Pepita la “Nava”.
A la casa del costat, habitava Tonico el de “Filasa” –tenia una cantera, treballava la pedra i fou el primer que va asfaltar els carrers de Montcada–, i al pis de dalt, residia “l’Americà” –que havia estat vivint uns anys a EEUU–, després al nº 18, els “Camusos” –destacava la façana de la seua casa per estar ben tallada i fou el primer que posà un bar a Masies, davant l’estació del tren–. Posteriorment, la va comprar el pare de Miguel Tendillo –un dels millors defenses de la seua generació; jugà amb el València a finals dels anys 70 i destacà per la seua elegància amb el baló, i pel gol històric de la salvació contra el Reial Madrid l’any 1983–.
A continuació, la “Cava”, els “Litris” –tenien cavalls–, Amèlia Aguilar cunyada de Vicent el “d’Almunia” –la dona que al 1933 va presidir una mesa electoral perquè sabia escriure (aprengué a la fàbrica del Capell) i s’estrenà en exercir el dret del vot femení, aprovat en la Constitució de la República de 1931. Este fet creà una gran expectació en una Moncada que no superava els 2.500 habitants. Jaume Martínez, Síndic de la Séquia de Montcada i Isidro Martínez, autor del llibre dels malnoms de Montcada, són fills d’ella–. Després, la “Tartanera”, les de Ramón el de Diego”… I finalment, al cantó del carrer Sant Roc, l’estanc de “Menino”.
Entre altres curiositat, en este carrer, també s’ha fet sempre el “Encuentro”. La trobada de Jesús ressuscitat amb la Mare de Déu, diumenge de Resurrecció. En el moment del trobament, els xiquets i xiquetes cantaven, i es disparaven unes carcasses des d’on eixien unes al·leluies, que exaltaven la gràcia i bellesa de les clavariesses. També, un any, instal·laren una carxofa grandíssima que s’obria i d’on eixia un “angelet cantant”, en el moment de la trobada.
Així mateix, el “boom comercial” en els anys 60 a Moncada va coincidir amb la immigració; la població passà de 9.000 a 15.000 habitants. I al carrer del Negre, s’obriren molts establiments comercials: “l’Orxateria Xixona” –oferia orxata, gelats artesanals, granissats i torrons de Xixona (bressol de nissagues orxateres)–, “Foto Estudio Feliu” –el fotògraf Feliu posà un establiment de manera estable, al nº 2 del carrer, ja que abans els fotògrafs treballaven de manera ambulant–, el “Tostadero de Cafés” –el seu propietari, Vicent de “Massarrojos”, transformava el gra del café verd en el producte aromàtic marró quasi negre del café. Quan entraves a la seua tenda sempre feia molt bona oloreta. En algunes ocasions, quan escassejava el café, les cues arribaven, fins i tot, al carrer de Sant Roc. En eixe temps, com no hi havia supermercats, també funcionava com un “Colmado”; amb venda d’arròs, cigrons, llet, vi, etc.–, àdhuc, el “Litri” tenia una tenda de mobles: “Muebles Moreno”. I l’empresa d’autobusos “Broseta” –Moncada/València– també tenia parada al carrer del Negre.
Al capdavall, defensar el comerç de proximitat, davant de l’aparició de les grans zones comercials actuals, és també defendre un poble viu i actiu, i un símptoma de cohesió social entre la gent de Montcada; com era el carrer del Negre. Per això, les institucions públiques han de procurar per donar ajudes i incentivar el xicotet comerç local.
