A meitat del segle passat, els habitants de Moncada passaven els dies festius de l’estiu anant a les casetes de camp i també a la platja. Era una època de calma, on el temps passava a un altre ritme més pausat. L’accés a la il·luminació artificial encara no s’havia estès, i s’utilitzava llums de carbur o gasògens per il·luminar les nits estrelades al secà. No era gens estrany poder observar com, en meitat de la foscor de la nit, algun mussol es detenia en el cap d’algun xiquet o persona adulta, enmig del camp.
Així mateix, una de les platges que més predicament tingué entre la nostra població era la de Cúiper (Foios). Entre setmana, alguns veïns que eren llauradors, que no disposaven de vacances, i també tenien animals a casa, anaven a la platja amb el carro i l’haca per agafar arena i poder fer un bon jaç – que és el lloc on s’ajoquen les bèsties – per als porcs, i d’eixa manera, garantir el seu benestar. Aprofitant el viatge, preguntaven a xiquets i xiquetes del veïnat, que no tenien escola, si volien acompanyar-los per passar el dia estiuenc a l’arenal, mentre ells carregaven la sorra als carros.
D’altra banda, els diumenges era diferent, ja que eren dies festius per als camperols, i anaven a la platja amb familiars i veïns. Era tanta la gent que marxava, que per cada carrer es necessitava, almenys, dos o tres carros amb les seues respectives mules per carregar-los a tots. De fet, els més xicotets havien d’anar en la somera – peça de fusta a la part inferior del carro -, al costat dels gossets, i inclús alguns tornaven al poble caminant per falta d’espai.
El trajecte es realitzava passant primer per Sant Isidre de Benaixeve i seguint pel camí del Barranc de Carraixet fins arribar a la platja de Foios. El recorregut, no era molt agradable, ja que estava en males condicions i ple de clots. Una volta arribaven, s’instal·laven vora mar i per passar el dia duien per a menjar: tomata, pinyonets, tonyina, un poc de pa, aigua, vi i llimonà.
En realitat, era una època, on els xiquets més que vacances, disposaven de temps per fer treballets i traure’s uns dinerets que en aquell període de tantes penúries, els hi venia molt bé: molts d’ells anaven a arreplegar garrofes als garroferals més pròxims; a collir el raïm de les vinyes –eren molt famoses les que estaven ubicades en els Germanells, que són dues muntanyes o tossals bessons, d’uns 100 metres d’altitud, entre els termes de Montcada i Rafelbunyol, i on el seu propietari vivia a l’antiga casa, on després s’ubicà el Banc de València al Mercat Vell, i dalt residia el famós compositor i mestre Don Manuel Palau-; també, els caçadors que anaven a caçar els tords sol·licitaven l’ajuda dels jóvens per espantar les aus, ja que s’amagaven entre l’abundant vegetació, i després els recompensaven amb unes monedes.
Quan acabaven la jornada, els més atrevits que no tenien por a la força de l’aigua de la Séquia Gran es despullaven i es tiraven al canal per refrescar-se, a l’entrada del poble. Conten com un dia, va ocórrer que les treballadores de la Fosforera que treballaven davant, els veieren i agarraren la seua roba i li la donaren a l’agutzil del poble, cosa que provocà que els pares dels joves hagueren d’anar a l’Ajuntament a per la vestimenta dels seus fills.
Així mateix, el barranc també era espai de jocs i el lloc on els xiquets aprofitaven per anar a fer juncs – tiges cilíndriques que després s’aprofitaven per fer cistelles, paneres i persianes – ; els adolescents els agafaven, en els terrenys humits, tallant-los a trossets i passaven un cordell per dins fent unes tires allargassades. De fet, la gran majoria de finestres i portes que donaven al carrer i al corral de les cases de la nostra població tenien cortines de juncs – i a més a més, eren ecològiques de fibra vegetal -.
La calor i els incendis actuals no es coneixien aleshores; els carrers eren de terra compactada i les dones els regaven pel matí i a poqueta nit per refrescar-los, així com també, les seues façanes per rentar-les de la pols existent pel pas dels carros i animals. Àdhuc, s’afanyaven a arreplegar els bonyigos del bestiar que passava per davant de les seues cases per utilitzar-lo com a guano en les plantes. Per contra, quan feia molt d’aire es formaven remolins amb molta polseguera i amb les pluges intenses les vies urbanes s’enfangaven. Però, l’asfalt no existia i tampoc l’efecte devastador actual “d’illa de calor urbana” que estem patim, cada dia més, produït pel canvi climàtic i els gasos hivernacle. En aquell temps, els grans herbívors i el ramat, en les zones de pastura, netejaven els nostres boscos de forma natural, i així, prevenien les nostres muntanyes i les poblacions de la devastació del foc.
Per altra banda, al carrer, els xiquets jugaven al baló; a bous amb un jònec o una cabra que soltava algun veí per distraure la jovenalla i torejar-la; a crear fanalets de meló i, per les nits, cantar la cançó del sereno: “ el sereno i la serena se n’anaren a pescar i pescaren una anguila i se la feren pa sopar ”; a tacons; al fendris – on s’apostava diners: un xavo, una aguileta (que eren cinc cèntims) i inclús una pesseta -; al trompellot – que s’utilitzava per partir i trencar les trompes dins d’un gran cercle -; a la corda; al sambori , a pilota valenciana – en el Trinquet -,etc.
Els llauradors treballaven de sol a sol, i per a dinar, els nets tenien l’obligació diària de portar-los amb una carmanyola el menjar i s’esperaven a què acabaren amb la col·lació per tornar a casa. Les vivendes tenien, la majoria, espais enjardinats, horts i arbres al corral, i allí podies trobar: dàtils, ametles, prunes, cireres, raïm, pomes, peres – eren autèntics refugis climàtics d’exterior -.
Una altra diversió estiuenca era anar al cinema. De fet, les persones majors feien anar als xiquets a la porta dels cinemes existents: Ideal Rosales, Gran Cinema i Novedades a vore els quadrets exposats (que representaven escenes d’acció, abraçades apassionades o expressions de terror) i els cartells que eren dibuixats amb colors cridaners, per saber de què anava la pel·lícula abans d’acudir-hi. Les sessions eren llarguíssimes; projectaven tres o quatre films.
També, el Novedades, fou abans una bodega i la gent anava a comprar el most per fer-se a casa l’arrop i talladetes, que podia ser de pera, carabassa o meló d’Alger. Les dones, en unes pasteres, tallaven la part blanca a trossets i la posaven dins el most del raïm moscatell, amb uns saquets de calç, durant tota la nit – per endurir-los -. Al dia següent, llevaven la calç i ho introduïen en uns recipients a foc lent, remenant-ho, a poc a poc, fins que s’espessira el líquid. Era perfecte per fer un berenar energètic. El més famós era el de Benigànim que el venien amb un burret pels carrers, així com també l’orxata.
Manuel Casaña – veí de Moncada i periodista de Las Provincias – recorda com un dia tranquil d’estiu, al diari, dins la crònica negra, es publicà una notícia sobre la desaparició d’un xiquet i una xiqueta del poble – d’uns 14 anys – que sobresaltà tota la població. Finalment, els trobaren al país veí, ja que es tractà d’una malifeta dels jovenets, que amb una sola pesseta s’havien escapat de casa i havien arribat a França. El titular del periòdic deia: Un xiquet i una xiqueta, amb una pesseta, anaren i tornaren de França.
En definitiva, l’estiu ens convida a desconnectar i abaixar el ritme, però la “vida real” no es para.
