A principis del segle XX, el Carrer de les Barreres – conegut popularment com “el Carrer dels Senyorets” – era una de les vies més elegants i dinàmiques de Montcada. El pas dels carros i animals feien ressaltar els clots de la calçada que era de terra compactada, i els xiquets jugaven descalços al carrer. La via fèrria existent (actualment Metrovalència ) marcava la frontera entre el poble antic i les noves construccions.
Les cases tenien andanes com a magatzem agrícola i també per criar cucs de seda, grans portalades valencianes per entrar els carros, balconets de ferro colat i corral interior amb séquia, pou i arbres fruiters: llimeres, pruneres, albercoquers, figueres, cirerers…, que servien per a consum familiar i donaven ombra a l’estiu als seus pobladors. En eixos bells casalots, vivien llauradors i famílies acomodades, i a l’estiu, aprofitant la facilitat de transport que donava el tren a ciutadans de València, arribaven famílies distingides a passar la canícula a Moncada (els anomenats senyorets).
Al creuar la via del tren, estava el cinema/teatre Novedades, un espai que no només era lloc per visionar pel·lícules i representacions teatrals, sinó també recinte de trobada social. Al bell mig del carrer de les Barreres – denominació que rebé originàriament per la tanca defensiva que hi posaren els musulmans per protegir-se de la invasió cristiana de les tropes de Jaume I, per conquerir la Torre de Moncada -, hi havia una destacada i cridanera font, davant del Bar España (situat al costat de les vies del tren), punt de trobada de colombaires – que quan soltaven els coloms podien estar entre tres, quatre o cinc hores observant la torreta de davant, on estava ubicat el colomer –, i també era lloc de reunió de llauradors. Així mateix, els caragols i les faves bullides eren uns dels àpats més sol·licitats i apetibles per la clientela – ja que estaven insuperables -. De la mateixa manera, eraconegut amb el malnom de “Magaña” pel sobrenom del seu propietari, cosa molt típica als pobles valencians, en aquell temps.
Entre les cases del voltant, trobem enfront un escultural i imponent edifici: la casa de l’antic notari, Julio Amat. D’altra banda, a partir del número 60 del carrer de les Barreres i continuant el trajecte per l’Av. Nou d’Octubre fins arribar a l’estació del tren, era costum entre els jóvens de l’època, d’ambdós sexes, fer el “passeig de l’amor” – rodejant els camps de tarongers existents en aquell temps -. Era com un joc juvenil. De fet, una de les diversions que més predicament tingué a l’època, era passejar amb alguna jove i, de manera inesperada, espentar-la i fer-la caure a un camp proper, sense malícia. Aquest fet simbolitzava un senyal de voler començar una relació sentimental amb la xica fadrina.
Entre altres coses, com a curiositat, la Séquia Gran quan arribava al carrer de les Barreres es dividia en dos ramals, entrant en els corrals d’algunes de les cases privades per la paret mitgera, per possibilitar regar els camps dels voltants dels carrers Pintor Sorolla i Barreres. La senyora Pepita era una de les dones que, des de sa casa, obria l’estallador i donava pas al cabal d’aigua de la séquia els dimecres, ja que era el dia del “quadrat”, quan la Reial Séquia de Montcada permetia regar als llauradors.
Altrament, al costat de la casa del notari, hui en dia, trobem encara quatre cases idèntiques, propietats, aleshores, d’Ángel Coll, antic alcalde de Moncada a l’any 1901, persona molt activa que tenia diversos negocis i subministrava de tot allò necessari –sobretot la fusta– a l’empresari Moròder, que era l’amo, llavors, de la fàbrica de mistos. De fet, Ángel Coll, com va tindre quatre filles, va decidir construir quatre cases idèntiques per a cadascuna de les seues descendents, i, a més a més, al carrer també posseïa més propietats que llogava per estiuejar a gent benestant de València.
De la mateixa manera, cal destacar que en la primera de les cases visqué Miguel Gimeno –músic, compositor i creador del pasdoble dedicat a Moncada–. En una altra d’elles, també s’hi troba, actualment, el piano original que va utilitzar per realitzar la famosa composició musical. A prop, vivia Ángel Gascó –treballador de la Fosforera , portava la ràdio a Montcada amb el seu amic Caballero, i també estigué molt implicat en la consolidació del Patronat–.
També, entre altres veïnes estava Amparito Alfonso que va dirigir la Falange –la Secció Femenina que s’encarregava d’educar a les dones durant el franquisme–, on les xiques de la població havien de fer el servei social femení obligatori, formant-les en les tasques exclusivament de la llar, i ensenyant-les a llegir i escriure. Talment, per poder matricular-se en estudis superiors s’exigia a les joves el carnet del servei social complit. Al costat, vivia Arturo Capilla – director de la Conservera d’Alfara -. Cal assenyalar que el seu fill Arturo fou President de l’Associació Cultural del Misteri de la Passió, durant molts anys.
A l’estiu, a poqueta nit, el carrer s’omplia de cadiretes de boga i engrunsadores, i tots els veïns es reunien a prendre la fresca –allí, es respirava un molt bon ambient veïnal i es congregaven moltíssimes persones–. Per la vesprada, passava Amparito l’orxatera, que cantant anunciava la venda d’orxata, de manera ambulant, i refrescava la tertúlia. Davant de les quatre cases, hi havia una gran mansió amb un extens jardí i una enorme pinada, propietat de la família Criado de València. L’espectacular casalot tenia l’entrada principal pel carrer Pintor Sorolla i la porta de darrere donava al carrer de les Barreres, per on entraven els seus propietaris amb el cotxe i el xòfer. Eren els amos de les botigues de València anomenades “Colom”. Denominació que posaren a les seues tendes per la llegenda que s’associa a la Cotorra del Mercat Central de València. De fet, l’expressió “estar apardalat” prové d’esta història on els xiquets que deixaven abandonats – famílies sense recursos – es quedaven absents mirant com volava l’ocell, davant el Mercat Central.
Endemés, entre els malnoms i famílies que visqueren al carrer de les Barreres destaquen: les Figueres i els Barriga –llauradors–; la Bosca; Paquita la “Perruquera” –coneguda per les excel·lents mantegades que feia la família a la fàbrica de gel–; la Gallina ; el Placero –cobrava la quota de lloguer per tindre un lloc i vendre al Mercat–; el Roig ; la Molinsa ; els Marí; els Nardo –propietaris del bell i antic casalot on estava inicialment Correus a Montcada–; el Xoro –era fuster–; la Comare –assistia a les dones en el part a les seues cases–; el senyor Martí –director del Banc de València quan estava a la plaça Mestre Palau–; els Gargallo –eren de València i passaven l’estiu al poble, buscant la fresqueta i la tranquil·litat–; Juan Casaña, el Tonyiner –sempre recordava l’anècdota de com en Guerra, al carrer, una bala li passà a pocs centímetres de la cara–; la ferreteria de Ricardo Salavert –que va obrir l’any 1951, i el seu germà Enrique que visqué al llindar, qui treballà en la impremta Colón de València on s’editava l’al·leluia pera les parròquies–; al cantó del carrer sant Roc, estava la casa del “Tio americà” on estigué després Muebles Lluesma –eren família–; en el mateix encreuament però en diagonal, hi havia una botiga xicoteta d’ultramarins del senyor Eusebio –l’única d’eixa zona del poble–. Allí, et venien un poc de tot; tonyina per fer-te un entrepà per esmorzar, macarrons solts, etc.; més endavant, vivia Rodriguito –era una persona especial i excèntrica, solia decorar el seu balcó amb botelles de diferents colors i formes de manera estrafolària. De fet, quan passava la processó per sota de sa casa, es produïa un gran contrast entre la solemnitat religiosa i el xoc decoratiu i exhibicionista del seu balcó–; àdhuc, a continuació, al número 20, també trobem la casa anomenada popularment com la del Comte d’Olocau.
Al capdavall, enfront del parc de l’església, cal ressaltar que abans existia una casa antiga senyorial, propietat de Luís Martínez Aloy –que fou senador–, i ocupava tota l’extensió actual del parc. Als voltants dels l’anys 1952/53 l’enderrocaren i edificaren el jardí públic actual. En resum, el carrer de les Barreres junt al del carrer de la Baixà eren les vies naturals de comunicació entre Moncada i Alfara, abans que construïren les vies del tren, i tingueren un gran dinamisme veïnal.
