El 2026 commemorem el 750é aniversari de la mort de Jaume I el Conqueridor. És curiós assenyalar que Jaume I fou un fill no desitjat, almenys pel pare, com a conseqüència de la complicada relació existent entre el rei Pere el Catòlic i Maria de Montpeller. Al Llibre dels fets, s’explica com fou engendrat: “el rei Pere no volia veure la nostra mare, la reina. I esdevingué que un ric home – noble – el pregà tant que el feu venir a Miravalls, on era la reina. I aquella nit, volgué Nostre Senyor que fos el nostre naixement…”, narra en primera persona el propi rei en Jaume a la Crònica. La Corona d’Aragó necessitava tindre un descendent. De fet, la mort prematura del seu pare, Pere el Catòlic, quan Jaume només tenia 5 anys, a la batalla de Muret, sota el comandament de Simó de Montfort, va marcar el destí del seu regne i també l’esdevenir de la nostra ciutat de Moncada.
La Corona abandonà l’expansió cap a Occitània i se centrà en la conquesta de les terres del sud. El jove Jaume tingué una vida atrafegada: de ben xicotet va patir diferents intents d’atemptats, ja que alguns nobles desitjosos de poder aspiraven al seu regnat; es quedà orfe de pare i mare als 6 anys; fou segrestat per Simó de Montfort i reclòs a Carcassona, fins que el papa Innocenci III ordenà que l’alliberaren el 1214; entregat a l’Orde del Temple,fou educat militarment, intel·lectualment i religiosament pels cavallers templers, al castell de Montsó – a Osca -, etcètera. A la fi, es convertí en rei d’Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller.
Orígens de la Reial Séquia de Montcada
Hui, parlem amb una persona que manté un vincle profund amb esta institució, Ricardo Orts Peiró, assessor urbanístic extern de la RSM, i mitjançant la seua mirada redescobrirem el valor humà i històric d’aquesta entitat que ha sostingut generacions senceres al ritme de l’aigua del Túria.
Ricardo ens conta que per entendre millor el significat històric actual de la Reial Séquia cal retrotraure’s al Califat Omeia, al segle VIII, quan aconsegueixen conquistar al-Àndalus (la península Ibèrica). Al capdavall, als territoris valencians, observaren que a prop de la mar hi havia molts ullals d’aigua. Aleshores, establiren alqueries xicotetes d’entre 30/50 persones i començaren a desenvolupar l’agricultura. Però amb els temps de sequera, els ullals disminuïren de cabal i provocà escassesa d’aigua, i per això, amb l’ajuda de la ciutat de Balansiya construïren un canal principal de reg, agafant l’aigua de la Vallesa a Paterna. D’eixa manera, s’asseguraren l’aigua natural dels brolls i també, en temps de carestia, la del riu Túria fent séquies noves.
Esta situació es mantingué fins l’arribada de Jaume I i la conquesta de València, al segle XIII, que és quan el nostre rei va negociar amb els musulmans les condicions de la rendició de Balansiya – l’any 1238 -, i quan el monarca decidí quedar-se amb el domini personal de la Reial Séquia de Montcada que tenia 43 molins. Dels ullals existents, manava tant de cabal d’aigua que un d’ells, al Puig, era capaç de moure tres moles d’un molí. Hi havia altres, com els d’Alfara o Montcada que disposaven de sis rodes. Serà, 30 anys més tard, l’any 1268 quan el monarca farà donació de la seua propietat als llauradors que regaven les seues terres de la RSM. A partir d’eixe moment, el creixement de la Reial Séquia es desenvolupa molt ràpidament amb els rolls i rollets – obertures d’aigua d’origen cristià -. Ben mirat, l’aigua es regulava “en sequera”, i els cristians donaven aigua als extremals – que eren d’origen musulmà – quan hi havia aigua sobrera, i si no hi havia excedent no podien regar. Cal indicar que la RSM no forma part del Tribunal de les Aigües de València i és una institució independent; tant a l’hora de resoldre els conflictes entre els comuners, com per prendre les seues pròpies decisions.
Així, les denúncies que fan els comuners – llauradors – que tenen dret a opinar dins de la Casa Comuna, es resolen mitjançant un Tribunal de Justícia que el constitueix el President i dos Síndics – els més allunyats possible del conflicte en qüestió -, per ser més neutrals. En el judici, els testimonis i els guardes estan presents, i finalment s’emet una justícia de reg, d’obligat compliment. En cas contrari, se li talla l’aigua al llaurador durant el temps que estableix la sentència dictada.
El futur de la Reial Séquia
Ricardo Orts és de l’opinió que perdurarà, més enllà de les futures generacions. Creu que els joves llauradors amb unes aproximades 50 fanecades i seleccionant el cultiu adequat, amb un banc de terres totes juntes i pròximes, expropiant l’ús, no la propietat, i podent vendre els seus productes en una cooperativa o en la mateixa casa pròpia, tindrien el futur assegurat actualment. Hi hauria gent de 25/30 anys que es dedicaria al camp, perquè es viu bé – enmig de la natura -, i sent el teu propi amo.
És de la creença que els llauradors han viscut massa tancats en el seu món, i tampoc les autoritats ni els dirigents de la RSM s’han preocupat de potenciar públicament la institució actual. Ara és el moment de fer-ho. A Catarroja, hi ha un Cicle Formatiu de capatassos agrícoles; on els alumnes poden aprendre a fer totes les faenes per llaurar. En l’agricultura, el món àrab es guiava per la lluna i s’entenia que la terra era com una dona que tenia un cicle que calia respectar per aconseguir bones collites. Els nostres avantpassats sabien que havien de podar amb lluna minvant, quan plantar els arbres i les plantes, fer la recol·lecció en lluna creixent…
“Actualment, la Reial Séquia és la vena d’aigua que alimenta tota l’Horta Nord, i tindrà molt de futur si aconseguim protegir l‘horta actual. La joia de la corona de la RSM és el tram central que va des de Godella fins a Meliana; això el “cogollo” – cabdell – de l’Horta on podem trobar les millors hortalisses cultivades al nostre territori valencià”, assevera de manera taxativa Ricardo.
Ara mateix, hi ha fons econòmics europeus per modernitzar i restaurar la RSM. Amb les noves reformes es possibilitarà regar de dia, regulant el cabal d’aigua i la presa del riu Túria, informatitzant tots els processos del reg. De fet, quan plou el pantà es tanca i es drena l’aigua de la pluja pels abocadors laterals de la Séquia Mare.
La Plaça del Quadrat de Sant Jaume
En realitat, el quadrat és una comporta perpendicular al sentit del cabal de l’aigua per aconseguir pujar el seu nivell, i així, que els alters puguen regar primerament, i quan alcen el “quadrat” ho facen després els baixers. La Plaça del Quadrat de Sant Jaume rep esta denominació perquè quan posaven el “quadrat” de Moncada, alçaven el nivell i a través d’una séquia anomenada la closa regaven els taronjars existents que arribaven fins el Cementeri actual. La diferència existent entre “roll” i “fila” és: roll canalització perpendicular al llit de la séquia – d’origen cristià – i fila o fileta qualsevol derivació que porta alguns graus d’inclinació – d’origen moro -, de manera que l’aigua s’administra sempre per torn rigorós. I les normes són molt estrictes; a Godella la castigaren a no tindre síndic durant 200 anys per no complir el torn establert.
Amb la destrucció del canal per la riuada de 1957, no es pogué utilitzar la RSM durant més d’un any, i l’aigua la duien del Pou de la Mina, des de la Torre Bofilla, canalitzant-la per la Rambleta, per davant de l’antic cinema Iris, i arribava fins al Pont del Viscaí – anomenat així per la família Almúnia que tenia grans extensions de terra -, i que en realitat no és un pont sinó un sifó hidràulic, on abocaven l’aigua per poder regar els llauradors. Cosa semblant passava amb el Pont Reial – que també és un sifó -. Recorda com a Montcada, antigament, s’entrava pel camí fondo, des de Benifaraig, passant per l’escorxador, i per això, l’Ajuntament actual té la façana principal orientada al sud-est.
Conta l’anècdota de com quan posaven el quadrat, l’aigua pujava en alter i arribava fins a Rocafort; i el seu pare, Ricardo Orts Lluesma, i un amic de malnom Huertas, s’entrenaven nadant en la Séquia Gran per a competir en les proves de natació, bracejant fins a Rocafort i tornant al poble, tres o quatre vegades.
La importància de preservar l’aigua per a l’Horta.
Recorda que als anys 80, hi hagué un fort conflicte en la RSM. Alguns síndics volien portar i vendre l’aigua del riu Túria, a través d’un canal, al Port de Sagunt – per utilitzar-la en la indústria siderúrgica -. Es feren les obres necessàries però la majoria dels llauradors s’oposaren; en totes les assemblees que es feren va prosperar la idea que l’aigua s’havia de preservar i protegir per a l’Horta per regar – l’aigua no és de ningú és del camp -, malgrat tot els guanys econòmics que es podrien traure venent-la.
Finalment, ens acomiadem de Ricardo Orts, i li agraïm que a través de la seua apassionada conversa ens haja fet valorar la importància del treball dels llauradors, guardes i síndics, i amb la certesa que, mentre el dret i el respecte a l’aigua guien la institució de la RSM, l’horta de València tindrà el seu futur assegurat; unint l’origen i passat islàmic amb un demà ple de vida.
