A través dels records dels veïns dels diferents carrers, de les formes de vida i dels seus edificis, podem llegir la nostra història, i això ens ajuda a entendre millor la nostra configuració com a poble.
Vicente Albiach Cabezuelo, veí del carrer de Quart, actualment té 92 anys –anomenat de malnom el Rayo, segurament, perquè a un dels seus avantpassats el va matar un raig–, conta com la seua iaia anava a Catarroja a per arròs i el venia a la mateixa porta de sa casa. Ell visqué una època complicada – la de la postguerra – i va treballar en diferents oficis: llaurador, guixaire, obrer, forner… i com volia “guanyar diners” se n’anà “a l’aventura” a Alemanya, amb il·lusió, buscant una millor vida, emigrant com molts valencians. De fet, més de tres milions de persones a Espanya ho feren des de 1959 a 1973. Al principi, allí, netejava cristalls a les cases, però com feia molt de fred, trobà un nou treball al resguard en una fàbrica de neumàtics – fent rodes de camió -. De fet, la vida a Alemanya tampoc li resultà gens fàcil – cobrava 3 marcs l’hora -, i per això, també hagué de compartir una habitació amb un altre veí de Moncada per poder dormir, ja que de lloguer pagaven 60 marcs. Finalment, tornà al poble i treballà al Forn de Quart.
Durant segles, l’emigració sempre ha estat lligada a la necessitat de buscar un futur millor lluny de les crisis econòmiques i la falta de llibertats. I esta és una reflexió que hem de tindre present, sobretot, hui en dia, quan es criminalitza a persones estrangeres per l’únic fet d’intentar aconseguir una vida més digna, lluny dels seus països d’origen. Davant de sa casa, Mariano García tenia un taller on feien peces d’escaiola, i on també treballà. De la mateixa manera, al seu carrer vivien molts llauradors i per això, al número 19, hi havia una Ferreria on feien punxons, relles i lligones per a llaurar, i peces pels tractors.
Més endavant, estava la Fàbrica de Llimonades “La Moncadense” – la inaugurà Joaquín Català que era guàrdia civil i va decidir canviar de professió, i dedicar-se a ser un empresari emprenedor -. Allí, elaboraven refrescos: sarsa, llimonà, maduixa, llimó, taronja, menta, sifó, etc. Un altre fet rellevant, a nivell local, fou quan el seu gendre Antonio Pascual amplià el negoci a la venda de gel, especialment important en una època on les neveres elèctriques no s’havien generalitzat encara. Els seus fills: Joaquín, Pepe, Antonio, Milagros i Rosa també treballaren a la fàbrica. El pare (Toni el Llimonero) es passava moltes nits fabricant gel. Les tres generacions treballaren juntes i en la mateixa casa: iaios, pares i fills. Eren coneguts popularment al poble com els “Llimoneros”.
Els montcadins anaven, sobretot els diumenges pel matí, a l’estiu, amb un sac de cànem, a comprar mitja quarta, la meitat o la barra sencera de gel, per passar el dia a les casetes de camp o a la platja. Àdhuc, tots els dies de la setmana, per a posar gel en el compartiment superior de les primeres neveres casolanes que desaiguaven per degoteig, i calia buidar-les manualment almenys una volta al dia. Així mateix, amb el gel els veïns es fabricaven orxata a casa. Quan entraves a la tenda sempre feia un olor intens d’amoníac que s’usava com a gas refrigerant. Inicialment, feien el repartiment i la venda de gel, pels pobles dels voltants, amb carros i cavalls.
Posteriorment, amb camionets que eixien pel carrer de Bétera, i pels carrers anaven cantant: “el Llimonero!”. Les botelles eren de vidre retornables – aleshores, ja es feia reciclatge, escaldant aigua i netejant-les – i portaven un tap de ceràmica, una gometa i un ferret, per obrir i tancar l’envàs. A més a més, quan les tornaves et feien descompte per la compra de noves ampolles.
D’altra banda, al carrer de Quart, l’any 1972, s’inaugura el Bar Recreativos Moreno. Punt de trobada de la joventut “variopinta” – heterogènia – de Montcada, per passar les vesprades dels dies festius. Però abans del local recreatiu, hi havia un gran casalot antic – allí, els pares de Paco Moreno estigueren de “caseros”, la propietat era dels senyorets d’Almoines, que també tenien davant de l’actual Bar el Pato una nau que servia de Rentadora de creïlles -. En la casa, estava la Fàbrica del Capell, on es criaven, a l’andana, els cucs de seda que feien els seus capolls. Els seus habitants recorden l’intens soroll – un poc tètric – que s’escoltava, per les nits, quan una immensitat de cucs de seda devoraven les fulles de morera. Al costat, hi havia un extens hort que arribava fins la fàbrica actual de Mariano Garín. En eixe espai, es plantava camps de moreres que era el pinso dels cucs, per alimentar-los i fer-los ben grans. Després, els capolls es remullaven i s’extreia el filament per formar un fil de seda gruixut i resistent. I a la Fàbrica de la Seda, al carrer de Ramón Villarroya, s’elaborava de manera artesanal i manual els espolins, seguint la tècnica valenciana del segle XVIII.
Altres persones que vivien al carrer eren: el tio Vicentet el de la Marquesa – tenia terres i era regador – ; al Forn de Quart, Eugenio Valero i la seua dona la “Nana” – la fleca s’inaugurà als anys 60, on treballà el pare de l’actor Ferran Gadea – ; Macario – un dels millors llauradors que hi havia a Montcada – i el seu fill José que feia jornals amb el carro i l’haca.
La Torra – tenia una botiga d’ultramarins. Estava ubicada al cantó, a prop del Trinquet, on els joves jugaven a “passar corda, escala i frontó”. I també s’organitzaven partides professionals de pilota valenciana i es feien travesses -; el tio Nouhores – deia que anava i tornava de Llíria, amb el carro, en nou hores -; el Torrut – fou l’abanderat, durant molts anys, del Centre Artístic Musical de Moncada, portava de manera protocol·lària la bandera. Venien calç per pintar els corrals, les quadres i les cases. La calç amb l’arena es gastava també per la construcció, ja que el ciment Portland apareixerà molt més tard – ; El Tano casat amb una de Pepemio ; Cabello – el germà era pesador i anava amb la bàscula pels camps a pesar els sacs de creïlles, família de Fineta la Pesaora – ; el tio Metxa ; el tio Tales – vivia a l’última casa del carrer, actualment on està el cartell “Ciudad de Moncada”, era llaurador. Conta que un dia en el paretó de davant del cementeri, on tenia els camps, donà un fort sobresalt al regador, qui se n’anà corrent, i d’eixa manera pogué regar tranquil·lament a l’hora que volgué – . A partir d’allí hi havia horta, taronjars, camps de forment, de dacsa i de cacau.
En l’actual Consum, hi havia un extens camp d’albercoquers i una Trilladora – on els llauradors portaven el forment i els cereals per trillar-los – . Als afores, en l’antiga fàbrica de Senon, abans estaven els pallets – la palla que es resguardava de la pluja per donar de menjar als animals -. Com a curiositat, el fem de les bacones i d’altres animals, barrejat amb la palla es deixava fermentar i es feia servir com un adob orgànic de gran qualitat. Al tallar-lo, per agafar-lo, eixien gasos perquè estava calent. Igualment, hi havia persones que es dedicaven a arreplegar bonyigos del bestiar boví i dels cavalls – hi havia molts carros -, per vendre’ls als llauradors com a guano. A l’altra part, hi havia un pou d’aigua – propietat del Comandant – que permetia regar els seus camps i els de la part del Cementeri. També, connectava amb el pou de la Mina, i l’aigua sobrant es desviava al Barranc del Carraixet.
En definitiva, la història d’aquest carrer és també la història de la gent que l’ha habitat, transformat i recordat.
