El dia de Tots Sants, a la tardor, celebrem la festivitat a la memòria dels avantpassats que ja no estan entre nosaltres i el cementeri, guarnit de flors, on els dies anteriors s’arreglen les tombes i les làpides de les persones estimades, es convertix en lloc de trobada de familiars, d’amics i de coneguts, que durant la resta de l’any no hem vist. El “camp sant” esdevé un lloc on homenatjar-los, recordant i agraint tot el que ens donaren en vida.
La tradició cristiana ens explica que les ànimes dels difunts arriben l’1 de novembre “Dia de Tots Sants” i se’n van el dia següent: el 2 de novembre “Dia dels Difunts”. Per això, en les jornades d’abans, era freqüent posar llumenetes o ciris encesos a les cases –com una espècie d’ofrena de foc i llum–, per a què les ànimes dels nostres antecessors trobaren el camí correcte enmig de la foscor existent, a l’època més obscura de l’any. Este era un costum popular valencià on es creia que les “ànimes santes” dels difunts protegirien els familiars vius. Així mateix, és un dia per mirar de cara a la mort; d’una manera serena i tranquil·la, per passejar i reflexionar en un indret de repòs d’aquelles persones volgudes que han finit i de pensar que tots som iguals davant la mort. Abans, la mort estava molt més present en el dia a dia de la nostra vida quotidiana – es vetlava la persona difunta, dia i nit, fins l’hora de l’enterrament-. Ara per ara, ans al contrari, en la societat actual, la mort se sol amagar més, i no es fa tan visible entre els més jóvens.
Tots Sants és una de les festivitats més antigues del món cristià; on segons la tradició l’1 de novembre els vius van a visitar els morts, i el 2 de novembre són els morts qui van a vore els vius
Anys enrere, quan el canvi climàtic encara no hi havia donat senyals de la seua presència i el període de transició de l’estiu a la tardor era més natural respecte les temperatures, Tots Sants era un dia on la gent estrenava peces i roba d’abric: “quan novembre ve, abriga’t bé” –se solia dir–. Actualment, la tardor es veu obligada a desplaçar-se, cada vegada més, pels gasos hivernacles, als mesos d’hivern, i per això, és més fàcil vore pels cementeris a persones “en cos de camisa o en mànega curta”. També, com tota festivitat, Tots Sants està relacionada amb la gastronomia, i als forns valencians podem trobar, eixos dies, als aparadors, els “ossos de sant” –dolços fets de massapà, de color blanc i farcits de rovell d’ou–.
D’altra banda, ara mateix, Tots Sants està sent amenaçat, cada dia més, per Halloween, una festa anglosaxona que els centres comercials, el món capitalista i la globalització potencien pels seus interessos econòmics, i que va en detriment del nostre Dia dels Difunts. No obstant això, els valencians celebrem, en estes dates, l’amor als familiars morts i l’esperança d’una vida eterna, vessants que a Halloween no apareixen per cap lloc. Així com també, atresorem els nostres monstres valencians que hem de reivindicar i recordar, entre els més xicotets; com aquells que tots hem llegit a les rondalles valencianes, tan entranyables, d’Enric Valor.
Per això, alguns dels monstres valencians que posseïm són: l’Home del Sac –personatge brut i ronyós que anava pels pobles amb el seu sac enorme penjat al coll i agafant els xiquets que es portaven mal a les cases–, el Moro Musa –home que s’emportava els xiquets roïns en la foscor, i que també està basat en la llegenda del monarca musulmà de Balansiya que hagué de retre’s a mercé del nostre rei Jaume I, al segle XIII– , els Gambosins, la Bubota i un llargetcètera de personatges de ficció. Tots ells han format part del nostre imaginari col·lectiu i cultural, i és obligació nostra difondre’ls per preservar-los.
Al cap i a la fi, Tots Sants és una de les festivitats més antigues del món cristià; on segons la tradició l’1 de novembre els vius van a visitar els morts, i el 2 de novembre són els morts qui van a vore els vius. Però, el més important de la celebració és que són uns dies de trobada, de meditació i de record cap els familiars i amics difunts. I especialment, enguany, també hem de fer memòria i tindre un moment de reflexió pels 229 valencians i valencianes, víctimes de la Dana, que ja no estan entre nosaltres, per la negligent actuació d’aquelles “persones responsables” que tenien l’obligació de protegir-nos.
