Fa unes setmanes vaig visitar la Torre Homenatge de Montforte de Lemos. Una talaia del s. XIII de 30 metres d’alçada de la qual estan molt orgullosos els seus habitants, ja que manifesten, amb gran satisfacció, que és la torre més alta de tota Galícia. Cal recordar que la “Torre d’Hèrcules” no és una torre sinó un far.
I immediatament, va aflorar en el meu pensament l’imaginari de la nostra Torre de Moncada/Montcada –ubicada dins del barri del Ravalet, on s’ha trobat recentment restes arqueològiques del recinte emmurallat–. Segons el Llibre dels Fets, una de les torres més belles existent al 1235, i on el rei Jaume I estigué cinc dies assetjant-la i tardà dos jorns a enderrocar-la.
També, hi havia un mur que rodejava la torre defensiva i dins d’este espai convivien els animals domèstics amb alguns musulmans, que defalliren amb l’atac realitzat per les tropes reials amb les pedres de grans dimensions que llançaven els fonèvols –arma de guerra medieval semblant a una catapulta–. I fou tan gran la pudor a putrefacció que feien els morts -animals i persones- que la resta dels habitants de la torre es van retre com a captius al rei Jaume I. D’ella, isqueren mil cent quaranta-set musulmans amb molts bons vestits, joies, collars, seda i polseres d’or i d’argent.
És per això, que ens podem fer una idea prou lúcida de la importància que tingué en la defensa de la València musulmana; amb les de Bofilla, Museros, Torrent, Foios, Paterna, etcètera, dins del conjunt de les torres de vigilància de la ciutat de Balansiya, i de les riqueses que resguardava la fortalesa. La seua principal funció era la d’avisar els moros de l’existència de cristians mitjançant fogueres, i per això, estaven les torres tan pròximes unes de les altres.
La caiguda de la Torre de Moncada/Montcada va marcar el final de l’etapa islàmica de la nostra localitat i facilità la conquesta total de la ciutat de València, el 9 d’octubre de 1238.
Cent anys després, el 9 d’octubre de 1338 ja es va celebrar, per primera vegada, la fundació del poble valencià i del Regne de València, data que coincidí també amb la de Sant Donís –sant francés, martiritzat i bisbe de París–, i segurament, això va provocar que es mimetitzaren les dos festivitats en un mateix dia: el de “Mocadorà”(dia dels enamorats pels valencians) i el de l’entrada victoriosa del rei Jaume I a la ciutat de València. El 2026 celebrarem l’Any Jaume I amb motiu del 750é aniversari de la seua mort.
D’altra banda, en el dia de la Mocadorada –Sant Donís– la tradició valenciana mana que el nóvio regale a l’estimada un mocador ple de llepolies com a demostració del seu amor. I tots dos, després, es mengen els dolços de massapà; que representen la fertilitat, les fruites i hortalisses de l’Horta de València, i a continuació, la xica s’engalana amb el mocador més o menys luxós del seu enamorat.
Per què és el sant dels enamorats? La tradició oral conta que Sant Donís en el seu martiri va perdre també el cap, i ja sabem que en el procés d’enamorament, tal vegada, ocórrega una cosa simbòlica semblant entre els amants. També, era costum que la damisel·la guardara tots els mocadors del seu enamorat, com a prova del seu amor.
Sobre l’origen de la “Mocadorà”, tenim dos versions llegendàries: la primera conta que quan el rei en Jaume I entrà victoriós a València, unes llauradores els entregaren unes cistelles de fruites de l’horta i uns mocadors, tant al rei com als seus soldats i la segona, previsiblement més creïble, fa referència al porrat de Sant Donís, on imitant el costum musulmà, es regalaven dolços de massapà cuits. Cadascú pot creure el que vullga, per això són llegendes de tradició oral.
Ara bé, els dolços que no poden faltar mai són “la piula i el tronador” que anaven embolicats amb un mocador i, en realitat, representen a dos artefactes pirotècnics valencians
Es conta que el rei borbó Felip V –després de la Guerra de Successió– va prohibir com a represàlia les manifestacions d’alegria i de goig –entre el poble valencià–, és a dir; els focs artificials i la commemoració de l’entrada de Jaume I a València.
Però, el gremi de confiters, com a protesta exquisida i saborosa, amb el seu enginy, modelaren uns dolços en forma d’eixides i petards, en resposta al nou rei “botifler”. Al capdavall, el 9 d’octubre celebrem el dia nacional valencià i és el moment d’abandonar les discussions estèrils entre els valencians –que no ens fan avançar units i forts com a poble–, d’escoltar i saber respectar les opinions expressades contràries, de desterrar l’insult com a arma política i personal, i de potenciar la nostra llengua: el valencià, que és el major símbol d’identitat, d’història i de cultura que ens representa i ens unix a tots i totes les valencianes.
