Hi ha tradicions que no hi haurien de desaparéixer mai, i esta és una d’elles: seure a la fresca al carrer a l’estiu, amb una cadireta de boga, i conversar, plàcidament, amb els veïns sobre tota classe de temàtiques de l’actualitat vigent. La televisió, no fa molt de temps, passava a un segon pla i, per descomptat, no hi havia mòbils ni internet que interferiren en les tranquil·les xarrades nocturnes veïnals, on les portes de les cases estaven obertes amb la clau al pany.
D’antuvi, quan les vies i les travessies encara no estaven asfaltades a les poblacions, les mestresses, a poqueta nit, – abans de preparar el sopar que solia ser “de calent “ perquè el llaurador/-a o el treballador/-a de la fàbrica hi havia estat tot el dia fora de casa – arruixaven amb aigua les voreres i els carrers, per evitar la polseguera en les façanes i per donar una major sensació de fresca a l’ambient calorós de l’estiu. Després de sopar, la cadireta que treien al carrer era de boga, austera i molt popular als anys seixanta i setanta del segle passat. Estava feta de fusta de pi i el respatller i el seient de boga en forma de trena. Era molt resistent i fresc aquest seient tradicional.
Mentrestant, els xiquets i xiquetes sopaven a l’aire lliure un bon entrepà, mentre jugaven, al mateix temps, a diferents jocs com: “ al escondite “ – cal recordar que, com a conseqüència de l’augment demogràfic que té Montcada en la dècada dels anys 70, hi havia una gran quantitat de finques en construcció, i eren un bon amagatall per no ser encontrats en la nocturnitat -, «al xurro va» – en dos equips de 4 a 8 jugadors, on el primer component de l’equip recolzava l’esquena sobre la paret i la resta estaven acatxats amb el seu cap entre les cames del següent jugador, i l’equip contrari botava, per damunt d’ells, intentant avançar el màxim possible, dient les màgiques paraules de : “ xurro, mitja mànega i mangotero” -, “ al tira-xines o tirador “ – era costum construir-se’n un, manualment a casa, amb un pal de fusta allargat en forma de Y i un tensor elàstic, i anar a caçar els “pobrets dragonets” que hi apareixien, per les nits, en les façanes altes de les cases on hi havia un fanal de llum -, etc.
Dissortadament, en aquell temps, també féiem accions que hui en dia serien impensables de realitzar perquè “ els dragons no són, de cap manera, verinosos i mengen mosques i mosquits, evitant el descontrol biològic de les plagues “. Ara, en canvi, trobem a faltar estos rèptils en les nostres poblacions, on han desaparegut – sobretot per la contaminació i els insecticides – i ja no existeix eixe control biològic que proporcionava equilibri en la natura. Any rere any, tenim més plagues de mosquits i insectes voladors a l’estiu.
D’altra banda, els més menuts amb els jocs al carrer aprenien a conviure entre ells, augmentaven la seua sociabilitat i adquirien destreses com l’enginy, la imaginació i la companyonia. El carrer era una segona escola on els veïns també et corregien les accions incíviques. Endemés, el valencià era la llengua del poble i molts dels qui venien de fora, per l’emigració, l’aprenien ràpidament per influència dels amics – adquirint un bilingüisme ambiental, extrafamiliar -, malgrat que a l’escola només s’ensenyava castellà.
Per les nits, en les tertúlies dels majors, sempre es parlava de la persona del poble que hi havia faltat. Els soterrars es feien a peu, portant el taüt als muscles dels familiars i amics. Al carrer Bétera, hi havia una pedra de borriol rectangular – més estreta a la part dels peus del taüt i més àmplia a la part del cap- , és a dir; antropomòrfica, per poder fer descansar el fèretre i que el rector fera el responsori – l’oració pels difunts -, i després, els familiars acompanyaven el fallit fins el cementeri, mentre el capellà retornava a la parròquia amb els seus escolanets. Eixir a la fresca era una manera de sociabilitzar, d’escoltar les inquietuds dels teus veïns i de passar les nits caloroses de l’estiu en un ambient pausat, tranquil i assossegat.
