Montcada acull aquest dijous la projecció La Fifla, un documental dirigit per Jordi Sebastià (Burjassot 1966) que recorre els últims cent anys de la història del cap i casal a través de la vida d’una dona de la Punta que resisteix el pas del temps i recorda tot el que ha vist, perquè no desaparega.
Amb ella, Sebastià trasmet com ha canviat la vida i aprenem sobre la importància de la dignitat i la memòria. Una història particular sobre una vida, una família, un barri i una ciutat, que alhora ens ensenya sobre l’amor, la guerra, el progrés i l’evolució d’una forma universal.
La protagonista de La Fifla és Sílvia Sòria, la sogra de l’autor, de 86 anys, que viu en una barraca de la Punta. La Fifla és el malnom de la família. Ella sempre ha narrat com va haver d’arreplegar el cadàver de son pare, afusellat a Paterna. Primer vaig pensar a escriure un llibre, però després, tenint en compte que ella està molt a gust amb mi, que està molt bé de salut física i mental i que ha passat molts anys de silenci obligat i ara té ganes de parlar-ne, vaig decidir fer el documental.
En el film és ella la que explica dues qüestions fonamentalment. D’una banda, què ha passat a la Punta, com aquesta pedania de València ha acabat destruïda per la fagocitació de la ciutat egoista que creix i que necessita infraestructures. Una ciutat a la qual no li dol arrasar els barris que l’han constituïda. I Sílvia recorda que hi havia una platja on ara hi ha grues del port, i una séquia on ara passa un tren i una autovia. I conta com s’ha degradat i perdut un espai viu. I ara no es pot fer res perquè tot està molt protegit, una ironia absurda de la modernitat. Sembla que la ciutat vol convertir la Punta en un museu ple de mòmies.
A més, Sílvia relata què va implicar la repressió franquista i haver de viure al costat de les persones que havien denunciat son pare perquè l’afusellaren. I sobretot, parla de la figura de sa mare, que es va quedar sola amb dues criatures, una barraca i un tros de terra i va haver de tirar avant.
