Paquita Albiach Alòs, ha mort als 98 anys d’edat. Paquita la de ‘Maso’ o també la de ‘l’Oli’ ha estat una dona que va viure quasi un segle lligada indestriablement a Montcada, el poble que la va veure nàixer el setembre de 1927 i que ella va estimar fins a l’últim dia. Solia dir que “Montcada és el millor de València, i València el millor d’Espanya”, una frase que resumeix perfectament l’amor que sentia per la seua terra.
La vida de Paquita és també la història d’un poble que va créixer i es va transformar al llarg de les dècades. Ella va ser testimoni privilegiada d’eixos canvis i, sobretot, una protagonista discreta però constant de la vida comunitària. Sempre pendent dels altres, sempre involucrada, sempre atenta, posseïa un do extraordinari per contar històries i transmetre records.
La seua infantesa va estar marcada per les dificultats. Amb només nou anys va viure l’esclat de la Guerra Civil, i poc després va haver de renunciar als estudis per assumir responsabilitats familiars. Aquella renúncia la va marcar profundament i va despertar en ella una convicció que mantindria tota la vida: el valor del coneixement i de l’educació.
L’any 1943, la mort de la seua mare va obligar-la a madurar encara més prompte. Com a germana major de tres germans, va contribuir a mantindre unida una família que, junt amb el seu pare, José María Albiach, va afrontar amb dignitat uns anys especialment difícils.
A la botiga d’ultramarins familiar va començar a teixir les relacions que després cultivaria durant tota la seua vida. Coneixia i era coneguda per tothom, —“a mi a Montcada em coneixen tots”—, darrere d’aquelles paraules hi havia una realitat: Paquita era una persona profundament estimada.
Al costat de Pepe, el seu company de vida, va construir una llar oberta, generosa i plena d’afecte. Els seus refranys, sempre oportuns, eren autèntiques lliçons de vida: “Fes bé i no mires a qui”, “Qui no arrisca no pisca” o “Feu el que feu, sempre feu-ho bé”.
Sociable, participativa, amiga dels seus amics i profundament enamorada de Montcada, va trobar en el seu poble les arrels que van sostenir tota la seua vida. Va participar de les seues associacions, les seues festes i les seues tradicions amb orgull i entusiasme.
La seua família, els seus fills Paqui, Pep (regidor de Compromís) i Cristina Esplà i les seues netes, Alba, Sara i Cristina donen les gràcies per deixar-los un llegat de valors, d’amor, de compromís amb els altres i de confiança en el poder de l’educació i del treball ben fet.
Paquita se’n va, però roman en cada història contada, en cada reunió familiar, en cada refrany compartit i en cada gest de generositat que va sembrar al llarg de la seua vida. Descansa en pau, Paquita.
