Un tren de la línia Bétera-València va envestir violentament contra un vehicle agrícola amb sis persones dalt que varen defallir a l’instant, a l’intentar travessar la via per un camí veïnal.
L’any 1966 la TV es va popularitzar a Espanya amb 1,8 milions de televisors i un dels programes més populars i vistos fou: “Historias para no dormir” de Narciso Ibáñez Serrador. Una sèrie d’episodis en els quals s’escenificaven relats de terror. Tot i així, sempre s’ha dit que “la realitat supera la ficció” i a Moncada, un dissabte 19 de novembre de 1966, els successos ocorreguts foren més dramàtics i tràgics que la pròpia literatura o el cinema existent.
El corresponsal local de la notícia publicada al diari Las Provincias era un jove veí de Montcada, Manuel Casaña (actualment, té 94 anys). També, va ser col·laborador com a cronista en publicacions com Levante, Jornada, Deportes i La Hoja del Lunes (únic diari autoritzat a la venda els dilluns per garantir el descans dominical dels periodistes). Va començar la seua activitat periodística als 16 anys, i la va compaginar amb la docència com a professor de francés al Patronat d’Educació i Cultura, durant més de 40 anys, a la nostra localitat.
Tal com aparegué l’article publicat a “Las Provincias (domingo 20 noviembre de 1966)”, un testimoni presencial de l’esgarrifós accident informà literalment dels fets:
“Viajaban los seis en una mula mecánica que llevaba remolque. El vehículo pretendía cruzar la vía, por un camino vecinal existente a unos metros de la carretera de Moncada a Náquera. En el momento en que llegaba a la vía, un tren eléctrico que procedía de Bétera lo arrolló, produciéndose una escena inenarrable. El vehículo fue lanzado a considerable distancia y los cuerpos de las víctimas quedaron desparramados y con tales mutilacions que sólamente dos de ellos podrán ser identificados. Exactamente, eran las 17:30 de la tarde “.
Eren cinc dones treballadores que pertanyien a una colla de recol·lecció de la taronja i el llaurador que conduïa el mitjà de transport. Segons informació de l’època, el conductor del vehicle degué passar amb la “mula” mecànica per la carretera de Nàquera i al vore les cinc xiques que tornaven al poble, després d’una jornada de treball, les convidà a pujar per dur-les a casa, produint-se l’esfereïdor succés minuts més tard, al creuar el pas a nivell sense barrera que hi havia entre una Fàbrica de Manillars –hui desapareguda– i l’estació de Seminari.
Les víctimes foren Carmen Murgui Medina, de 22 anys, natural de Casinos; Pilar López Lacasa, de 44 anys, natural de Santa María del Campo (Conca); Amparo i Encarnación Odena Molins, de 29 i 34 anys, de Montcada; Maria Falcó Zapater, de 24 anys, natural de València; i el conductor del vehicle Francisco Lluesma, de 28 anys, fadrí de Montcada. Elles casades i amb fills, alguns d’ells de molt curta edat.
En la conversa mantinguda amb el corresponsal de l’època, Manuel Casaña, recordava com Vicente Escrig –aleshores, treballador administratiu de l’Ajuntament de Moncada- fou la persona encarregada de transmetre-li la terrible notícia. Incidix en el fet com, després del tràgic succés, demanà personalment a la Corporació Municipal que s’instal·lara un pas a nivell automàtic per previndre futurs accidents, però no obtingué resposta alguna: “era un temps, on els alcaldes feien el que volien” apunta de manera incisiva.
La informació de l’accident es va estendre molt de pressa per la nostra localitat, en una tranquil·la i plàcida vesprada de dissabte, on xiquets i majors acudiren encuriosits, de seguida, al lloc del sinistre. Els comentaris de l’època foren que el vehicle – mula mecànica amb remolc – valia per a usos agrícoles i no estava autoritzat per transportar gent, cosa que provocà que el conductor, per temor a ser multat, es desviara per un pas a nivell poc transitat i en mal estat, produint-se l’esborronador desenllaç esmentat i afonant en el dolor la nostra població sencera.
Al dia següent, diumenge, tots els veïns de Moncada acudiren a les honres fúnebres per retre homenatge i comiat per l’etern descans dels finats a la parròquia de Sant Jaume Apòstol. Va oficiar la cerimònia religiosa el bisbe auxiliar de València, en Rafael González Moralejo, i fou assistit per l’arxipreste de Moncada, en Jesús Pla Gandia. D’igual manera, estaven presents el governador civil n’Antoni Rueda; l’alcalde de Montcada, en Ricardo Lluesma ; el president del Centre Artístic Musical, en Pedro Monsonís, exportador de fruita, per a qui treballaven les dones víctimes de la recollida de la taronja, entre moltes altres autoritats assistents al funeral.
Mentre duraren estos actes, els bars, cafés, cinemes i altres sales de diversió tancaren les seues portes. De la mateixa manera, en tots els balcons del poble hi havia crespons negres com a expressió externa d’aflicció i de dol per la mort dels sis conveïns. La sensació de tristesa fou inacabable, profunda i aclaparadora en la imponent desfilada d’hòmens i dones que acompanyaren els fèretres caminant, resant el rosari, direcció al cementeri.
Manuel Casaña fa una descripció molt detallada i exhaustiva en el seu article publicat, sobre l’arribada del seguici al “camp sant”:
“ La muchedumbre se apretujaba – no había espacio para contener a los millares de seres que pugnaban por dar el pésame a los familiares – contrita y reverente, porque la ocasión y el lugar no requerían más que eso. Así se despidió el duelo ante los féretros y las flores – eran muchas las coronas – recuerdo amoroso de sus deudos. Toda Moncada estaba allí, entristecida por la emoción tan inmensa que embargaba este acto y por el recuerdo de un sábado inolvidable y trágico a la vez”.
Oportuníssima, fou la ràpida reacció del Centre Artístic Musical que va obrir immediatament una subscripció en favor dels familiars dels finats “supo pulsar con su colaboración espontanea y desinteresada las cuerdas de cada emoción y en el instante propicio (Las Provincias, martes 22 de noviembre de 1966)” , perquè entengueren perfectament el dolor per la pèrdua dels parents i el patiment dels xiquets que deixen un buit irreemplaçable. Així mateix, al municipi, s’ajornaren tots els actes previstos per a la festivitat de Santa Cecília.
En conseqüència, el poble de Montcada honrà de manera exemplar, fa 60 anys, la memòria dels qui marxaren mantenint vius els seus valors i record, així com també amb un acompanyament afectuós i amorós cap els més menuts que quedaren orfes de mares de per vida
.
