Enrique Colomer Benito, nascut a Gafaüt –topònim àrab d’una antiga alqueria agrícola de Vinalesa–, enguany complirà 89 anys i encara continua rasurant barbes i tallant cabells en la seua barberia (no vol jubilar-se, diu: “que és feliç amb el seu treball i està content en la seua vida”). Son pare, Paco el “Xato Barber”, era d’Algemesí i arribà a Vinalesa en una espècie de circ ambulant, instal·lant-se a viure a la Plaça Gafaüt nº4, on es feu càrrec de la Casa-Barberia actual.
En eixe temps, principis de segle passat, la seua barberia era com un Centre Social; on a poqueta nit, acudien, entre altres, el metge, l’alcalde i el forner, a banda d’anar a afaitar-se la barba, a sopar i fer tertúlia. I per a valorar la qualitat de barber que era, els amics li proposaven “porfies” (on apostaven diners), una d’entre elles era: “que havia d’afaitar una persona damunt d’un carro en marxa, en un carrer ple de clots, amb les navalles de l’època ben afilades i no el podia tallar”. Sempre guanyava les porfies i així demostrava com de bon barber era.

A més a més de perruquer, en la part de darrere de la casa, venia conills, pollastres i inclús algun porquet, i disposava de temps també per anar a l’horta a guanyar algun jornal –tenia cinc fills i calia alimentar-los a tots–. Era una època de necessitat; on, fins i tot, es caçaven rates de camp per fer paelles i poder aplacar la fam de la “postguerra”.
En eixe context social, nasqué Enrique i els seus germans –Paco i Fernando– que ja de ben xicotets aprengueren l’ofici de son pare. Als sis anys, ja ajudava a son pare a afaitar i tallar monyos –dalt d’un tamboret posava bromera d’afaitar als clients–, no anà mai a l’escola i fou autodidacte en l’art de les tisores, de la pinta, d’afilar les navalles amb la corretja de cuir, tallar cabells i rasurar barbes. Amb tot i això, anys després, també anà a la famosa Acadèmia Llongueras a perfeccionar el seu estil creatiu i artístic de barber.

Actualment, en la seua perruqueria, no hi ha cita prèvia i no hi ha telèfon. És un espai allunyat de la lògica de l’estrés i la immediatesa actual. Les persones que van a tallar-se els cabells, “arreglar-se el coll” i afaitar-se esperen el seu torn asseguts, sense presses, amb tranquil·litat; comentant el preu de les taronges, les partides de pilota valenciana, les penúries del treball, parlant de futbol, de les notícies del barri, veient com el barber treballa… Una vegada asseguts a la cadira del barber, en eixe espai íntim –gairebé de ritual–, Enrique oferix escolta, empatia i quasi es convertix en un confessor o confident, donant algunes vegades consells quotidians.

Com ell mateix diu: “en la professió de barber cal saber escoltar i saber callar”. A l’acabar, el parroquià es deixa arruixar per les colònies Floïd o Baron Dandy que Enrique utilitza i li deixen la cara calenteta i olorosa.La seua és una perruqueria amb molta harmonia, oberta a tota classe de gent. En l’època de son pare no hi havia horaris; diumenges també es treballava. I hui en dia, mai diu que “no” a un client. En la seua vida, sempre s’ha sacrificat per la clientela: “el client és sagrat”, indica de manera convincent.
Enrique ha tingut sempre “mà esquerra” –do de gents–, i quan una persona no li queia bé o a l’hora de parlar de diversos temes conflictius, tenia eixa habilitat, prudència i subtilesa per tractar assumptes delicats. De la mateixa manera, sempre s’ha preocupat pels més necessitats: “si no tenies diners per pagar-li, et tallava el monyo igual. Captaires, bruts fins les celles, en moltes ocasions, anaven a la seua barberia i darrere la cortina, fora de la mirada dels clients, els tallava els cabells debades. A famílies nombroses humils els rebaixava el preu, algunes pagaven amb productes de la seua pròpia horta. Diumenges anava a fer caritat: acudia a tallar els cabells als malalts dels hospitals, al Cottolengo a València, a la Casa de la Caritat…”, comenta un dels seus fills.
A la seua barberia, ha acudit sempre gent treballadora, principalment: quasi tota Vinalesa, mitja Alfara, veïns de Foios, d’Albalat, de Museros, de les Cases de Bàrcena, de Tavernes i moltíssimes persones de Montcada –recorda amb estima a Vicent Colbi, Enrique Castillo (propietari de la “Autoescuela Castillo”, on la majoria de montcadins aprengueren a conduir en el segle passat), Álvaro Martínez – retor d’Alfara durant molts anys-, Pepe el “Carnisser” del carrer Quatre Cantons… Ha tingut sempre preus econòmics (8/9 €) i feia descomptes per ajudar a la gent. També, persones famoses com toreros –Vicente Ruiz el Soro “l’arreglava” abans de torejar-, periodistes – Vicent Devís de Canal Nou -, bisbes…, acudien a la seua barberia.

D’altra banda, el seu fill Enrique comenta que, tal vegada, és millor cuiner de paelles que barber. Ha fet paelles per al València C. F., a jugadors de pilota valenciana com a “Rovellet”, igualment, el buscaven molt per a comunions, bodes i per a fer de jutge en concursos de paelles. Molts cuiners acudien a la barberia a rebre consell i preguntar-li com millorar les seues paelles. Així mateix, en la conversa mantinguda amb ell, es prestà a donar-nos la seua recepta per fer una molt bona paella:
Recepta de la paella valenciana
- Conill i pollastre de casa o corral (criats amb “garrofes, dacsa, morret, cibà, verd,…”)
- Llenya de taronger – que li dona temple al foc -.
- Anivellar el terra.
- Encendre el foc bé: “vint minuts passant-se”, amb fums fora i amb mitja “braserà” de foc feta, abans de començar a fer la paella.
- Posar oli d’oliva verge i calfar-lo, però sense cremar-lo.
- El foc al mig de la paella i després posar la carn – fent-la “doraeta”, però quedant sencera -.
- La bajoqueta de “ferraura”, donant-li voltetes, sense cremar-la, amb el foc no molt fort. Cal “trencar-li l’àcid”, però no massa.
- Tomata de pruna.
- L’aigua, i de seguida el garrofó – no s’ha de fregir mai perquè després s’obri i “fa farina” agarrant-se a la paella –.
- Canviar el foc del mig als afores, rodant la paella, per a què bulla bé la carn i la verdura, uns 45/60 minuts.
- Finalment, posar l’arròs: una paella per a 15 persones necessita 15 minuts al bull del foc, per a 50; 10 o 11 minuts – més el repòs de 20/30 minuts -. Perquè si està massa cuit l’arròs s’esclafa i després no val res.
- Després, s’escudella amb una paleta agafant del mig, del costat i de baix. (Per equilibrar els condiments de la paella en el plat).

En definitiva, Enrique Colomer Benito continuarà tallant monyos, com ell diu: “lo que Déu vullga”, però tant com barber o com cuiner de paelles, és un exemple a seguir.











