Arriben les vacances de Pasqua i per als xiquets i xiquetes són l’ocasió perfecta per a jugar als jocs tradicionals, amb els amics, a l’aire lliure; al camp i també al carrer. Són uns dies perfectes per deixar de costat, durant unes jornades, les pantalles: mòbils, tablets i ordinadors, que porten problemes de molts tipus en els nostres infants i adolescents per la sobreexposició diària contínua a elles. De ben menuts, els xiquets estan massa enganxats a tot tipus de pantalles que produeixen, cada vegada més, una major miopia a edats més primerenques i gaudeixen de menys temps d’exposició al sol, tan beneficiós per a la nostra salut.
Aquestos dies són ideals per disposar de temps per jugar a les birles –amb bona punteria i concentració-, al mocador –dient números en veu forta-, al sambori –sense xafar les ratlles-, a les boletes –de vidre, metàl·liques o de ceràmica-, a les teies –sobre esplanades polsoses, fent servir pedres planes, com a l’antic Campet (actual jardí del carrer Arxipreste Vila)-, a saltar la corda –individualment, per parelles o a la barqueta per dalt– , i a envolar el catxirulo –empinant-lo ben alt-. L’Ermita de Santa Bàrbara i Masies, a Montcada, eren els espais per excel·lència on es podia jugar i berenar amb els amics.
L’origen de la paraula “mona” es refereix a regal i al nostre territori valencià les referències més antigues les trobem al s. XIV.
Arribada l’hora de berenar, als xiquets no els podia faltar la tradicional mona de Pasqua. Aquest queviure és fet amb rent, ous, sucre, farina, oli i aigua, i les mestresses el preparaven tradicionalment a casa i el portaven al forn per coure – també existia certa competitivitat, entre elles, per vore quina dona havia fet la mona més bonica, i per això, algunes mestresses de casa l’amagaven embolcallada amb un drap-. El forn més antic era el del Ravalet, datat documentalment a partir del s. XIII, com a “fleca” o forn de pa. Altres eren el de Quatre Cantons, el del Mercat, el de Sandàlia, el de la Creu, el de Colon, el de la Col·lectiva, el d’Agustí,el de Roca…
Els xiquets pegaven un parell de mossos i immediatament era costum traure-li l’ou que portava incorporat, i estavellar-lo al front de la parella o l’amic que hi havia al costat. L’origen de la paraula “mona” es refereix a regal i al nostre territori valencià les referències més antigues les trobem al s. XIV. Era tradició que el padrí del xiquet/-a li regalara una mona al seu fillol/-a. D’altra banda, l’ou, per als cristians, ha simbolitzat sempre el naixement d’una nova vida amb la Resurrecció de Jesucrist, i són dies d’alegria i de joia, entre tots els valencians.
Necessitem guanyar espais oberts i verds en les ciutats actuals, on els menuts i majors puguen jugar, passejar i conversar plàcidament. Recorde com a València, al s. XVIII, es van crear els primers carrers empedregats, on es va prohibir que circularen els carruatges pel perill d’atropellament dels vianants. Caminar per aquestes vies millorava l’estat d’ànim de la població i proporcionava una sensació general de benestar als transeünts, en un ambient sense contaminació i tranquil·litat.
Recuperem el carrer per a les persones i -el més important estos dies- no oblideu menjar-vos una bona mona de Pasqua!
Francesc Colomer
