Fa uns dies, vaig llegir al diari Levante-EMV que “la comprensión lectora cae en picado en 6º de Primaria por la invasión digital”. I em vaig retraure de l’escola dels anys 40 del segle passat, a la nostra població: “Mala època, la Guerra Civil fou un desastre i després de guerra hi havia molta fam, misèria i malalties ; sobretot la tuberculosi ”. “Les famílies rebíem un cuponet del govern per alimentar-nos, però no teníem ni per a menjar, com a molt; mitja pataqueta per una família, i com no hi havia pa, féiem coca de dacsa blanca. El rebost de les cases estava buit i per dinar, moltes voltes, bollit amb caldo i res més”. Són alguns testimonis actuals, de veïns de Montcada, que visqueren els anys durs de la postguerra.
En eixe context social, els xiquets i xiquetes anaven a l’escola de pàrvuls a les monges franciscanes –on aprenien les vocals, les consonants i els números–. A l’any 1933, aparegué el “Grupo Escolar José Antonio” (les escoles del poble), al Centre Cultural Blasco Ibáñez. D’altra banda, també hi havia altres escoletes als carrers Lluís Vives i Dos de maig (on estava la “señorita Belda”). Per anar havies de pagar. Al Mercat Vell, on estava “La Caja de ahorros y monte de piedad” hi havia un mestre anomenat “El tio Melero” que ensenyava a multiplicar. En l’escola, s’utilitzava el “cató” com a llibre escolar bàsic per aprendre a llegir i escriure, amb consells morals.
A la Plaça Sant Jaume, hi havia una escoleta del “Grau Elemental” on els xiquets i xiquetes empraven l’Enciclopèdia Álvarez per estudiar. Era un llibre únic on s’integrava gramàtica, càlcul, higiene i religió. Després, passaves al “Grau Mitjà”, i al costat del Cinema Casablanca (al carrer de la Baixà), estava l’escola laica de Don Juan Pérez Aracil –cosí germà de Rafael Pérez y Pérez, prolífic novel·lista valencià, amb més de 160 novel·les publicades i traduïdes a 22 idiomes. Nascut a Quatretondeta–. Era un mestre molt volgut i estimat a la nostra població. Un professor molt bo; igual t’ensenyava a escriure amb lletra gòtica que et preguntava la geografia, tenint a la mà un punter per assenyalar un accident geogràfic, com per exemple: el Cap d’Hornos. Ara, si no te’l sabies podies acabar amb el cap “triturat” pel punter.
També, donava “urbanitat”; eixa assignatura que abans no només s’estudiava sinó també es practicava amb els teus conciutadans, buscant el bé comú. D. Juan preguntava els seus alumnes, cara a cara, i els xiquets havien de recitar-li la lliçó de memòria. Quan un començava a respondre-li correctament li deia “prou” i preguntava un altre, perquè eren molts els xiquets i no disposava de tant de temps per donar abast a tota la xicalla. A uns els preguntava les ciències, altres el llatí, així com també; el francés o la història. Era una persona molt erudita i respectada.
Per poder estudiar batxiller, havies d’examinar-te a l’Institut Lluís Vives, al mes de juny. Si passaves les proves, havies d’anar a estudiar a València amb el “Trenet”, tots els dies. D. Juan, a algunes famílies, els donava la possibilitat de fer els estudis amb ell, per 50 pessetes al mes. Això eren molts diners en aquell temps. No tots podien perquè molts es posaven a treballar, als 14 anys, per poder subsistir i ajudar econòmicament els pares.
Per sort, a Montcada, a la dècada dels anys 50, es crea el Patronat d’Educació i Cultura, una institució fundada per D. Jesús Pla –rector de la parròquia Sant Jaume Apòstol, qui anava moltes voltes a Madrid a demanar diners al Ministeri d’Educació, per poder acabar els nous edificis educatius–. Allí, el coneixien popularment com a “mestre d’obres”, per la insistència que posava en concloure la seua obra educativa.
Començà en la Casa Abadia, el primers mestres foren: D. Juan; ensenyava geografia i utilitzava un mapa amb llumenetes que si encertaves una capital s’encenia, D. Fèlix; mestre molt seriós, inflexible i alguns alumnes li tenien pànic, D. Miguel Buendía; aficionat en els programes culturals locals com a locutor, D. José el “bilbaíno”; anomenat així per la seua procedència…En resum, el mestre, en aquell temps, era “sever –en alguns casos, si et portaves mal et castigava de genolls amb els braços en creu i amb llibres a la mà–, però també entranyable; honest, treballador i proper als seus alumnes. Quan estaven malalts els visitava a les seues cases i es preocupava per ells”. Posteriorment, es construïren els edificis del carrer Doctor Durán –on anaven els xics– i d’Ausiàs March (anomenat aleshores General Abriat) –on estaven les xiques–. El Patronat possibilità estudiar batxillerat a Moncada i crear un teixit ampli de persones universitàries (mestres, metges, enginyers, juristes…), que rellançaren el conjunt de la nostra població, l’economia i també la vida democràtica i cultural.
Així mateix, als anys 60, al carrer del Negre, dalt de la Cooperativa de vins, es crea el Col·legi Nacional José Mª Oltra, com a reconeixement a un mestre que estigué en les dècades dels anys 30, 40 i 50. Era un temps en el qual els xiquets devoraven els còmics, les novel·les gràfiques i les revistes com una forma d’entreteniment social. També, a les cases estaven presents els diaris, i llegir-los era un costum quotidià després dels àpats o abans de dormir. Es fomentava l’hàbit lector entre els fills.
Recorde que Jorge Luis Borges deia en una cita: “El verbo leer, como el verbo amar y el verbo soñar, no soporta el modo imperativo. Yo siempre les aconsejé a mis estudiantes que si un libro los aburre lo dejen; que no lo lean porque es famoso, moderno o antiguo. La lectura debe ser una de las formas de la felicidad y no se puede obligar a nadie a ser feliz”.
Per això, les famílies, conjuntament amb l’escola, han de crear i buscar espais dedicats a la lectura i moments familiars setmanals per llegir junts, perquè es pot ensenyar a ser feliç i la lectura és el camí. En els temps actuals, és necessari disposar d’instants de relació en família i de desconnexió digital.
