El carrer Major de Montcada és una de les vies més antigues del poble, vinculat com a nucli urbà al voltant de l’antiga “Torre de Moncada”, que donava eixida als camins rurals i l’horta.
A principis del segle passat, al travessar la Plaça Creu de Quintana, et trobaves la bodega i també destil·leria de José Taroncher Orts, el “Lluc” –on podies comprar licors, aigua ardents, crema de xocolate i anisats d’elaboració pròpia. Anys després, un dels seus fills; Paco, va prosseguir l’activitat comercial–. Al costat, estava el garatge de la tenda dels licors, on més tard Antonia la “Coetera” (filla xicoteta de la Pirotècnia Caballer) i el seu marit Pepe crearen el Bar Taroncher –allí, tots els anys, la vespra del dia de Sant Josep convidaven els clients a bunyols “de vent i de figa”. S’alçaven a les cinc del matí a preparar la massa mare; “era un dia molt especial”, comenta un dels fills–.
A l’esquerra el bar Royalty famós per la sépia i les creïlles braves. A la dreta bodega i destil·leria de José Taroncher de licors i anisats d’elaboració pròpia
Immediatament, estaven els desapareguts bars Trenco i Royalty –este últim, originàriament estigué ubicat al local actual de “Muebles Lluesma”, tenia un entresolat elevat de fusta i era famós per com feien la sépia i les creïlles braves–.
Fineta amb la campana de Sant Jaume per restaurar i José Lluesma, el Cabello, el dia de la seua boda. (El Pesador).
Al creuar el carrer de l’Arbre, vivien els pares de Fineta la “Pesaora” – al cap d’uns anys posaren allí el Banc de València -, i son pare, José Lluesma el “Cabello”, fou el “pesador” oficial durant 40 anys; certificava el pes exacte de productes del camp, carbó, o altres béns a granel amb les romanes i la bàscula. Així mateix, com era una casa molt gran, en festes, deixaven la porta oberta per a què entrara dins el bou embolat; era una diversió popular de l’època.
Casa natalícia de la Venerable Inés i al costat el Musical i l’antic Banc de València, en l’actualitat seu de CaixaBank
Seguint per la mateixa vorera, hi havia un altre bar on al pis superior feien representacions teatrals – on està l’actual Musical, que prèviament estava davant de l’antiga Bàscula del C/ Sagunt i, més tard, es traslladà a la Casa de l’Esport al carrer de l’Ermita -. Al costat, la Casa de la Venerable Inés –casa desapareguda, i hui en dia l’Av. Del 25 d’Abril, ella era filla d’una família noble del segle XIV. Segons la memòria oral, durant una missa va vore el rostre del “Xiquet Jesús” a la forma consagrada, fet que es va repetir en misses posteriors i el mossèn de l’època va donar fe de les seues visions; perquè donant-li a triar entre una forma consagrada i una altra sense consagrar, Inés sempre encertava–. Posteriorment, dalt de la casa, es posaren a viure les “Guatles”.
Interior de la Bodega Taroncher i José Maria Taroncher, el Lluc.
A continuació, la casa “d’Herba-seca” –pedrapiquer, feia balcons i escales de pedra–, i on després es posà a viure Pepet el de “Barra” –tenia una vaqueria, i alguns xiquets bevien la llet directament de les vaques–; a prop, dalt d’una casa, el sabater “Bartolo” –és un dels oficis més antics del món, quan entraves era característic l’olor a cuir i productes químics com coles i ceres–; al llindar, en l’actual “Perruqueria de Prometeo” vivien les “Xavales” i el “Xaval” –corredor de finques–. Després, el casalot del “Tio Pasqualo” –on anava a jugar la xicalla del carrer perquè tenia un hort molt gran; amb una nòria i una séquia dins de l’hort, que arribava per darrere de les cases fins al Musical (la part d’enrere ja eren tot camps i horta)–.
Allí, feren després “Galeries Barreras” –una espècie de tenda on venien teixits, roba…-; immediatament, la casa de l’escultor Salvador– era marbrista, feia làpides i escultures amb molt de renom–, dalt vivien els iaios paterns de la periodista Núria Roca; la casa de la “Macana”; tot seguit, la paqueteria de “Milieta”; també, Vicente Casaña el “Guatla” –que tenia un camionet i feia el servei de transport de terra o mercaderies a qui li’l llogava–; la casa d’Enrique el “Tendre” i Fina la “Panera”; al número 40, la Papereria d’Escrig –un habitacle xicotet on venien tinta, material d’escriptura, plomes, carpetes, etc. Presumiblement, la inicial de la localitat– ; la Impremta de Luís i Vicenta la de “Franxo” –una de les primeres mestres que tingué el Patronat–.
Curiosament, al travessar el carrer Salvador Giner trobem encara dos grans pilons –possiblement per evitar el pas dels carros, a l’existir un fort desnivell entre els dos carrers–. Era un temps, on el carro i la bèstia els entraven dins de casa, per la porta principal, fins la quadra que estava darrere al corral. I finalment, la Parròquia de Sant Jaume Apòstol i la Casa Abadia –on començà el Col·legi Sant Jaume Apòstol i on també Fineta la “Pesaora” impartia gramàtica com a mestra -. Més endavant, el “Forn de Pepito Hueso” al Ravalet; la casa de Vicentica la “Vestuera” –qui estigué de conserge a “l’escola de les xiques” (C. C. Sant Jaume Apòstol), al carrer Ausiàs March–. I també, la Casa Ponsoda –artista, que tenia el taller en la part de dalt i en el jardí algunes escultures–.
Com a cosa insòlita, el carrer Major quan plovia sempre estava ple de fang –era de terra–, i tenia uns “pilonets” per poder travessar-lo sense embrutar-se els peus. A més a més, per l’altra vorera del carrer Major, estava “Casa Máñez”; enfront, situat a la via pública, el Quiosc de “Morenete” –venia tabac, premsa, revistes, pipes, quicos, begudes, etc. Era un pavelló xicotet i obert destinat al comerç de vianants. El grup musical Ximo Pere & CIA (anys 70) escrigué una cançó dedicada al “Quiosquet “ anomenada Subcultura integral (on es fa referència a la banalitat de les revistes que es venien als quioscos, a eixa època)–.
Tot seguit, el “Forn de Sandàlia” –on totes les dones anaven amb la post a coure la massa mare (pa, coques, pastes…) que havien preparat a casa. Conten que a la dona Sandàlia, li va ocórrer un fet inaudit : “els familiars, pensant que havia mort, l’estigueren vetlant durant tota una nit, despertant-se inesperadament de sobte, cosa que causa gran estupor entre la parentela; es veu que patia de catalèpsia“–. Després, Paco el “Practicant”; la casa dels “Saios” –casa cantonera monumental, on estigué el Comité dels partisans en la Guerra Civil–.
A l’esquerra el carrer Major als anys 50 després de les pluges. A la dreta església, any 1947
A l’altre cantó, vivia “Figa-seca” –tenia compra i venda de cavalls, propietari del “Restaurant Les Tres Rutes” a Nàquera–; Maria la “Cabota”; Paquita la de “Rabà” – on actualment hi ha una escoleta, tenia un negoci de creïlles i de cebes en un magatzem–; a tocar, la “Posada de Marieta” –un xicotet hostalet–; immediatament, una casa gran on després estigué la Clínica del metge Manuel el de “Barra”; seguint, la casa del “Negre” –home que tenia la pell molt morena i venia llet (tenia la vaqueria al carrer de l’Arbre)–. Abans d’arribar al carrer Pintor Sorolla, vivia en una casa senyorial un cònsol –un agent diplomàtic, que venia de vacances a passar l’estiu a la nostra població, on hi havia uns “caseros”, tot l’any, que tenien compte de la seua propietat–.
Així mateix, passaves el carrer, i estava la casa de Sento el Lliriano “l’Ordinari” –persona que “feia el trajecte regular de València a Montcada i a l’inrevés”, al principi en carro, i repartia paquets i encàrrecs de tota classe: medecines, gènere del mercat, cartes, etcètera–. Tot seguit, el comerç de Carmelo Ferrer “l’Escolà” encarregat del manteniment de l’església parroquial i, a més a més, feia de “testimoni” en moltes bodes perquè vivia al costat de l’Ajuntament. Tenia una tenda de queviures: d’arròs, fideus, sucre i també feien fabricació pròpia de xocolate de barra. Acudia gent dels pobles de tota la contornada a comprar. El seu fill, José el de “Carmelo”, continuà el negoci venent neules i ametles, sobretot en festes per fer coques.
Al costat, als anys 50, s’inaugurà la Biblioteca Municipal –en una època d’autarquia cultural del franquisme, va fomentar la lectura i l’interés per la literatura entre els jóvens de la població–. Per últim, l’antic Ajuntament amb un retén i , al costat, una garita amb un municipal que feia rondes de vigilància pels carrers, per les nits. També, als anys 70, construïren una casa costanera, hui desapareguda, on vivia Pepe l’agutzil amb la seua família; era el conserge i s’encarregava de fer els bans.
A L’esquerra Pepe l’agutzil a la casa costanera hui desapareguda de l’antic ajuntament. A la dreta, Pepe el del Bar Taroncher
Al capdavall, als anys 70 i 80 del segle passat, el carrer Major va desplaçant, a poc a poc, l’Avinguda Nou d’Octubre –segons van desapareixent els cinemes Ideal Rosales, Novedades i el Gran Cinema– com eixe espai de concurrència dels jóvens, i punt de trobada “natural” entre els xics i les xiques de l’època. A més a més, esdeveniments esportius com La Volta a Peu, la Carrera Ciclista, les Festes Patronals –que s’organitzaven al parc de l’església– o les festivitats més emblemàtiques de la població s’ubicaven al carrer Major.
