Als afores del carrer Colón, al barri de les Eres, estava la Granja del Comandant. Actualment, només perdura el xalet que conserva una arquitectura molt distinta als de la resta d’edificis de la nostra població, més s’assembla a les construccions del nord d’Espanya que no a les edificacions pròpies de València.
A la granja, hi havia gallines i vaques per poder comerciar amb els ous i la llet. El seu propietari era un militar important que vingué a València després de la Guerra Civil, i adquirí a Montcada una gran extensió de terreny que anava des del Maset de Cuesta –situat als voltants del Seminari– fins quasi la zona del Quadrat. En aquell temps, tota eixa zona era d’horta i de taronjars.
Es regava de tres séquies diferents: el Pou de la Mina de la Torre Bufilla –s’anomenava “aigües de Bufilla” i tenia un sistema de captació d’aigües subterrànies que brollaven de forma natural, i no es podien parar–, el Motor del Comandant –pou ubicat on està actualment una finca rectangular amb piscina interior al carrer Barcelona– i el Motor del convent de les Monges Obreres de la Creu que també posseïen pou de reg propi.
A partir del Quadrat, es regava tots els camps de la Séquia Reial de Montcada. Quan existia sequia de l’aigua de la Mina, es podia regar del Pou del Comandant perquè hi havia una canalització que connectava les dos séquies, i els cobrava als llauradors “a tant l’hora d’aigua”.
Al final del carrer Colón hi havia un entrador, amb una porta prou gran, per a què els camionets pogueren entrar dins i carregar les caixes dels ous i les lleteres, que les venia “a l’engròs”. En les naus de la granja estaven els pollets i les gallines que quan ponien els ous, a través d’una maquinària, es classificaven segons la grandària, talment, en tres llocs diferents, segons el pes de l’ou.
També, era costum que la gent del poble acudira a comprar ous i llet, als qui despatxava Raimundo, treballador que s’encarregava de custodiar la granja i tenia vivenda pròpia dins, al cantó del carrer Colón. Actualment, al baix, una veïna del barri continua venent productes de temporada de l’horta, autòctons de collita pròpia: hortalisses, taronges, tomates, caragols…
En aquell temps, als camps d’allí, tota la taronja que es conreava era roja “la sanguinelli” –que servia per fer confitura i també “gelato i sorbet” a Itàlia–, anys després, s’empeltaren els tarongers amb la varietat Nàvel. Era pràctica de l’època “fer-les molletes amb les mans, les taronges sanguinelli, i beure el xorro que eixia d’elles”. Actualment, açò ja no es fa, entre altres coses, perquè estan agres, però en aquell temps, “el de la postguerra”, la gent passava fam i ho trobava tot bo.
Així mateix, aquells qui tenien camp podien cultivar forment i tindre pa -alguns se’l coïen artesanalment a casa- per poder alimentar la família. Si bé, també havien d’entregar “el cupo” de les fanecades de producció en propietat al govern. De tants quilos de forment que treien, havien de donar una part a les autoritats –com una espècie de taxa o impost–, i els pagaven molt barat. Però, després, un quilo de farina valia més que un “jornal” –el que guanyava un treballador en un dia–.
Àdhuc, era l’època de l’estraperlo –mercat negre d’articles de primera necessitat intervinguts per l’Estat i subjectes a racionament–, i per això, aparegué així mateix el salconduit –un document lliurat per una autoritat, que en este cas era militar–, que permetia dur sacs d’aliments sense que l’autoritat policial et revisara el que portaves dins als carros i t’autoritzara el pas, tranquil·lament.
D’altra banda, els llauradors del barri de les Eres acudien amb el carro a la granja a per la gallinassa –excrement de les gallines– i el de les vaques, que era un excel·lent adob per als camps, un fertilitzant orgànic molt superior a la resta dels existents químics, hui en dia. Igualment, alguns captaires –necessitats per la fam– també es passaven per allí i arreplegaven les gallines malaltes que ja no ponien ous “tot s’aprofitava, el menjar estava escàs”.
Maset del Xocolater
Les cases dels llauradors eren humils: compostes d’habitatge en la planta baixa i una andana dalt per guardar els trastos de la feina del camp. Abans, “s’obrava cara la mar i cara el sol”, es buscava la brisa marina per estar fresquets –les cases més antigues de Montcada tenen orientació cap a l’est–. D’aquells anys difícils, també era el Maset del Xocolater –l’edifici més antic existent del convent de les monges obreres–, que es dedicava a fer xocolate. Era el nostre “xocolate Valor de Montcada”, tan bo com el de La Vila Joiosa.
Vora via, estava la fàbrica dels manillars de bicicletes –actualment és un hotel– on treballaven més d’una cinquantena d’operaris i feien també taules d’alumini, xinxetes… Per la zona, més tard, aparegué la fàbrica dels Volaorets, de banderetes i adornos que es feien a paper i servien per embellir les festes dels pobles –actualment es fan amb plàstic, cosa que contamina més–.
La tragèdia que va commocionar a Montcada
A finals dels anys 60, hi havia un pas de la via del tren, al costat de l’antiga fàbrica dels manillars de bicicletes –hui desaparegut–, on es va produir un fet de Crònica negra que va commoure tota la nostra població: “Un llaurador que anava amb la seua mula mecànica va arreplegar cinc dones que venien de collir taronja a peu, de tornada a casa, i al travessar les vies del tren per eixe accés –tingué por de passar pel pas del Seminari perquè estava la Guàrdia Civil i temia que el multaren–, les rodes es varen encasquetar a la via fèrria –pel mal estat del camí– i el tren que baixava de Bétera produí un desenllaç luctuós, moriren les sis persones“.
Este fet va commocionar tota la població de Montcada; a la cerimònia religiosa va acudir el Governador Civil –màxima autoritat política a València en l’època franquista–, i el carrer Major, la Plaça Creu Quintana i el carrer de Bétera s’ompliren de conciutadans que volgueren acompanyar les famílies amb el seu dol. Era un temps on la gent no tenia recursos i anava a treballar a peu, i, com a molt, el qui s’ho podia permetre amb la bicicleta.
Anys més tard, el Comandant vengué les parcel·les i es construïren les finques actuals. Hui en dia, esta és una zona d’alta demanda universitària per viure –al costat del CEU Cardenal Herrera–, on les vivendes i els lloguers tenen preus desorbitats.
On van a poder viure els jóvens de la nostra localitat? Estem tirant-los de la població? No diu la Constitució espanyola que tots els espanyols tenen el dret a un habitatge digne i adequat? Els poders públics promouen les condicions necessàries per fer efectiu este dret? Són preguntes sense respostes fàcils, però per fer-nos reflexionar i donar solucions. Les institucions públiques han de procurar pel dret a viure dignament de la gent.
