Un carrer i els seus personatges es poden convertir en un microcosmos, en un món xicotet, espill de costums i tradicions de tot un poble. Ataüllar – vore de lluny alguna cosa, des de la distància, sense distingir-la molt bé -, amb el pas del temps, és el que ens aproxima a entendre millor la nostra realitat que vivim, i això ho podem fer amb un dels nostres principals carrers: el carrer de la Baixà (C/ Pintor Sorolla), que el podríem anomenar com la Milla d’Or de Montcada als anys 50 i 60 del segle passat.
D’altra banda, les tertúlies amb els amics, a banda de servir per passar un temps d’entreteniment conversant, sobretot com un passatemps, també serveixen per rememorar coses esdevingudes en el passat i traure-les a la llum. I això és el que faig, algunes voltes, amb el meu amic Norat Molins, qui em reporta informació molt interessant sobre fets i persones del nostre passat recent.
Evocant la memòria del carrer de la Baixà, en eixe temps del segle passat, al travessar les vies del tren des d’Alfara, a mà dreta, existia un “camp fondo” – que era aquell on l’amo hi havia venut la terra, i no el camp que era de la seua propietat, als rajolers pròxims d’Alfara per fer negoci -. També el Campet (situat al C/ Arxipreste Vila), fou un camp fondo que aprofitava, igualment, la menudalla de l’època per jugar i esplaiar-se a l’aire lliure, amb el bon temps.
El carrer de la Baixà (C/ Pintor Sorolla) el podríem anomenar com la Milla d’Or de Montcada als anys 50 i 60 del segle passat
Enfront del Campet, hi havia un abaixador accessible per a les persones i animals, amb una olivera antiga, anomenada l’olivereta de l’esquilador, perquè allí s’esquilaven burros, matxos, haques, cavalls i tota classe de bestiar, quan venia la calor. L’esquilador tenia casa i vivia davant del descampat. Després, en direcció al carrer Major, venia l’Hort del Bort amb dos casalots molt grans. Més endavant, estava la carnisseria de Fort.
A continuació, la botiga del Siglo, tenda molt important i luxosa de teixits – els propietaris eren de València: la família Olmos-, i tenien casa enfront, un bon i gran immoble. El nom del Siglo provenia dels orígens del canvi de segle: del pas del segle XIX al XX. Anys després, este establiment passà anomenar-se Ca Dolores la Vella, on es venia un poc de tot, inclús per Nadal tenien una exposició i venda de joguets.
Seguint per la mateixa vorera del carrer estava Cal Tonyiner– que feia saladures amb la carn i el peix com un mètode de conservació dels aliments, per a què aguantaren amb el temps-, tècnica que es remunta a l’Antiguitat. Tot el món no es podia permetre tindre una nevera a casa, apareixeran a partir dels anys 50 i eren caríssimes.
Botiga el Siglo, Cal Tonyiner, la barberia de Tonico, Ferreria Colau, impremta Casaña, Cal Sarier, Casino de Izquierda Republicana, cinema/terrassa d’estiu Casablanca, armeria Sepulveda… estampes d’un temps
Al creuar del Carrer Sant Roc a Secretari Molins, a continuació, estava l’armeria de Vicente Sepulveda, – hi havia molts bons aficionats a la caça a la nostra població -. Després, passà a ser la Joieria Orbel. Davant, la barberia de Tonico, on començà d’aprenent Prometeo – fundador de l’actual Perruqueria del C/ Major-. Immediatament, estava la farmàcia d’Alcanyís. Abans d’arribar al carrer Corbella, teníem el Casino de Izquierda Republicana – partit fundat per Manuel Azaña – i on els seus partidaris es reunien a prendre café i parlar de temes de política. Seguint per la part de la dreta, Ca en Roque, on vivia un retor. Més avant, també s’ubicava una lleteria, amb les seues vaques.
Per l’altra banda, a la part esquerra del carrer estava: la Ferreria de Colau, al costat; Ca Devis – que també era escoleta, i el propietari feia de plater i encarregat de cobrar rebuts-, el forn del Roig , Ca Fortuna – manyà, ferrer, treballava el metall de lligones i corbelles amb la farga-, la impremta Casaña que feia publicacions de tot tipus, el forn dels Quatre Cantons – no on està ubicat ara, sinó al solar existent hui entre el carrer de Sant Roc a Secretari Molins -, Cal Sarier – que treballava l’espart, estores i sàries pel matxos -. Al cantó, també hi havia una tenda d’ultramarins: de comestibles. Creuaves i et trobaves l’escola de Don Juan Aracil, molt coneguda i famosa, d’ensenyament general, també persona molt estimada entre la població – era una escola alternativa a la de don Jesús Pla -.
Finalment, i a continuació, un cinema/terrassa d’estiu anomenat Casablanca, on es projectava sobre una paret pel·lícules de l’època – hi havia una barra de bar i tauletes, on la gent s’emportava el sopar de casa, i solia demanar un plat de caragols amb vi i llimonà. De fet, el que menys importava a la gent era vore la pel·lícula, sinó estar fresquets, amb els amics i a l’aire lliure – .També, algun acte final de curs de l’antic Patronat es feu allí, quan les classes encara es donaven a la Casa Badia, al costat de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol, sobre el curs 56/57.
A l’estiu, amb la calor, els xiquets i xiquetes es banyaven a la Séquia Gran – que també resultava perillosa perquè , alguna vegada, per alguna imprudència, es trobava alguna persona ofegada – . Els jóvens anaven a nadar a l’Anell – que era la part de la Séquia Gran que es trobava després del barranc i adoptava una forma de corba -. Allí estava la Gran Roda, que impulsava l’aigua de la séquia per fer funcionar i moure els mecanismes i les maquinàries de la Reial Fàbrica Nacional de Seda de Vinalesa, del s. XVIII, on es teixia artesanalment.
A Montcada, a l’any 1898 apareix la Fàbrica del Capell – capoll de cuc de seda -, propietat dels germans Lombart Frères, industrials francesos de Nimes. Era només de filatura i no teixien cap tela, només abastien de fil a altres fàbriques. A començament del s. XX, serà quan Mariano Garín adquireix l’antiga fàbrica del Capell i s’estableix a Montcada, creant l’actual Fàbrica de la Seda.
En definitiva, mirar el nostre passat i els seus protagonistes, ens dona un panorama més complet de la nostra existència com a poble. Tots nosaltres vivim el present i sembla que només ens preocupa el nostre futur, però és molt important saber d’on venim per saber on volem anar, i quina societat volem crear i deixar a les nostres futures generacions, sense perdre la nostra identitat.
