A principis del segle passat, el carrer Sant Roc – anomenat Carrer Giner al segle XVII, possiblement cognom d’algun veí notable i, actualment, conegut popularment com un dels principals carrers de la “Volta a la Provessó” – era una de les principals travessies d’entrada a la nostra població, i un clar exemple d’ús popular de sobrenoms.
En eixe temps, els malnoms existents entre els seus veïns representaven una mirada, distinta a l’actual, a la manera de nomenar-se i relacionar-se entre ells. Testimoniaven anècdotes, característiques físiques i professionals d’aquells conciutadans que convivien des de la proximitat. Abans, els malnoms estaven molt present en les converses del carrer i en els xafardejos entre amics. Moltes vegades, també s’usaven per no errar o confondre una persona per altra. Eren l’essència del nostre poble i una manera entranyable de relacionar-se.
Endemés, a l’entrar al carrer de Sant Roc, des d’on actualment hi ha un estanc de tabac, en eixe mateix lloc, abans, hi havia una botiga de venda de vi, oli i arròs, i la regentaven els de “Pedrereta” – que provenien de la Pedrereta de Massarrojos -, al costat, estava la casa de Jose el “Llumener” – apuntava els comptadors de llum per les cases -, després, venia la Fusteria de Julio Lluesma, més endavant; Amparín la de “Nasario”, Rosario la “Canyeta”, Juan el “Tonyiner” – sa mare tenia una tenda al Mercat Vell de tonyines, sardines, d’anxoves…(En eixa casa, nasqué Jose Mª Granell, el “Retor”, rector de la parròquia d’Agres, en la dècada dels cinquanta, i passava els estius al pis de dalt ) -, Maria la “Noviga”, Patrocinio la “Xaia”, D. Manuel el de “Barra” (el metge), Paquita la de “Parrao” (la dona de “Tro”), Amparín la “Fornera” – família de l’antic forn del Mercat Vell -, Pilarín la “Redona”, Conxeta la “Simona” (casa on estaven “Los Rocieros”, propietat d’un antic fotògraf de la població), Rosario la “Esquilaora” …
A més a més, menció especial, mereix la persona i la casa (amb una preciosa portalada d’entrada) de Ramón Alonso, el “Racó” – practicant titular, on sobretot a l’hivern podies observar al carrer les llargues cues de pacients refredats -. També, acudia a les cases a punxar els malalts. Utilitzava unes xeringues reutilitzables de vidre i unes agulles de metall que calia esterilitzar-les, amb un estoig metàl·lic amb alcohol de cremar i aigua. I amb unes pinces treia les peces.
Per l’altra vorera, al començament del carrer, on estava la llibreria d’Amàlia Blat (“Malieta”), això era abans un estanc, tenda de vins i també on es repartia la “saca” – mètode existent, a l’època de l’estraperlo, per racionar el tabac i on els fumadors acudien mensualment, amb uns cupons, a comprar la quantitat que els corresponia -. Al costat, vivia Maria la “Motxa”, la Tia “Rulla” (possiblement pels cabells), Maria la “Química” (ofici de l’home que treballava en Sant Diego), etc. Seguidament, hi havia un corral que servia d’escorxador, cosa que aprofitava la carnisseria de darrere, al carrer Algemesí, per sacrificar els animals i tirar-los dins d’un pou profund.
Tot seguit, estava la casa de Paquita la “Racona” – el marit fou un dels primers linotipistes (impressors) del diari Las Provincias –. I un dels seus fills: Manuel Casaña (professor de francés en el Patronat), ja de ben xicotet, jugant a ser impressor, aprengué també l’ofici en la impremta de son tio – Antoni Casaña, al carrer de la Baixà -. Posteriorment, treballà al diari, primer com atenedor – corrector i atenedor, en la impremta, s’asseien un davant de l’altre i mentre el corrector llegia l’article en veu alta, l’atenedor “atenia” i comprovava que el text era igual que l’original que havia escrit el periodista, abans de publicar-lo -, després, com a corrector del periòdic i, finalment, com a corresponsal i articulista en Las Provincias, així com també; en el Levante i en La Hoja del Lunes. Conegué i mantingué amistat, en la rotativa, amb F. Ferrer Pastor i V. Andrés Estellés amb qui compartia viatges amb el “Trenet”, de tornada a casa, després de treballar, a la matinada. També una de les filles, casada amb Paco el “Barber”. Al llindar de sa casa, vivien les “Barraqueres”, la “Cagona”, el “Quinrè”, Pura la “Tàrrega”, Alfonso el “Sabater” i Carmen la “Vela”. Immediatament, estava el local de Pepito Casany, el “Bicicliste” – aficionat a les carreres de motos i guanyador de totes les Gimcanes que es feien -. Un dels seus fills: Josep Manel Casany és un dels millors actors de l’òrbita teatral actual valenciana, polifacètic i amb multitud de guardons.
A continuació, creuaves el carrer Venerable Agnès i, al costat de la clínica de físio, en una caseta, vivia Brígida Lluesma Masia que era era “curandera”, sanava els malalts amb remeis casolans. Era sogra de Remedios Peiro Aliaga casat amb Ricardo Orts Lluesma els iaios de l’actual alcaldessa Amparo Orts -. Davant, la casa d’Angelita la de “Roco” – posseïa una botiga d’ultramarins i de venda a l’engròs de llegums, molt emblemàtica i bonica, que donava darrere al Mercat -. Més endavant, Pepet el de “Barra” – tenia vaques i venia llet. Els xiquets acudien amb les lleteres i, alguna vegada, també, amb un got a la mà i els l’omplia directament de la vaca, i la bevien amb fruïció; calenteta i dolça. La bromera els solia deixar un graciocet bigotet blanc que se’l llevaven llepant-lo -.
Enfront, les germanes “Racones o Perruqueres” – una d’elles casada amb Manolo el “Gravador”, i tenien una perruqueria al carrer Algemesí -,la casa dels “Zamorano”, casa “Xaparro”, les “Sarpetes” – dalt estava el Registre Civil -, la “Pasquala”, la “Rubia”, també l’escoleta Les Enfants – on Alfonso, el seu propietari, amb un Seat 850, tots els dies, arreplegava els xiquets per dur-los a la seua escoleta (fou el primer “autobús públic” que tinguérem a Montcada) -. Posteriorment, a l’any 1982, es traslladà allí la Funerària Picó – que abans, des de 1973, estava al carrer Pintor Sorolla -. A la seua cara, hi ha un atzucat o “cul de sac” – carreró sense eixida -, una curiositat més del carrer Sant Roc. Tot seguit, Maruja la “Moixa” – tenia una tenda de llanes i roba – i, enfront, estava la Centraleta de Telefònica – on treballaven majoritàriament xiques jóvens, que abandonaven el seu treball una vegada es casaven -, al costat, Enrique el “Moix” – posseïa una granja de conills i els venia -.
Al travessar el carrer Pintor Sorolla, et trobaves els “Forners dels Quatre Cantons” – al solar existent davant del forn actual -, el “Carboner”, on la gent acudia a per la “molinà” – carbó vegetal xicotet per encendre les conques (brasers), abans; Pepet el “Ferrer” tenia un taller de carros i on feien forcats per a les bèsties -, Paco el de les “Brotxes” – qui les feia de manera artesanal per afaitar -, Juan Gascó el “Boter” – fou també alcalde en la dècada dels anys 50 – , enfront, Paco Ricós el “Ferrer” – amb 96 anys, encara se li sol·licita la seua presència per ferrar matxos, haques, cavalls, haquetes, burros, etc.- Segona generació familiar, continuadora de l’art del foc i del ferro, el del ferrer, que ja al segle VI aC realitzaven els romans. També, el “Corretger” s’encarregava de fabricar els arreus (aparells) dels animals de càrrega.
En resum, els malnoms formen part del nostre patrimoni cultural popular i són creació lingüística original dels nostres avantpassats que hem de saber preservar. Denoten intimitat, amistat, familiaritat, afecte i confiança, entre els veïns, en un passat pròxim; substantius que trobem a faltar en la societat actual, marcada per l’anonimat dels dels seus conciutadans.
