Extracte realitzat pel doctor en història, Antoni Llibrer Escrig, de la conferència que va impartir amb el títol «El molí més gran del Regne. Terres i families de Montcada dins l’ordre de Montesa (segles XIV i XV)». L’acte va estar organitzat per El Quadrat, Espai d’història i debats ciutadans de Montcada dins de la seua programació d’activitats.
El molí és un dels elements patrimonials més importants que conserva la ciutat de Montcada, encara que no sembla hui gaudir de molta estima per part dels veïns i veïnes. L’estat de conservació d’aquest vell caseró situat als afores de la vila no ajuda a la valoració ciutadana. Al mateix temps, el desconeixement de la seua importància i transcendència història tampoc no ha contribuït a que el molí reste en la memòria col·lectiva com un dels tresors del municipi.
Aquest molí, construït en època islàmica, encara que bona part de l’edifici actual és del segle XVIII, ha acompanyat la vida dels montcadins i montcadines des de fa més de huit-cens anys; i ha estat, a més a més, un dels punts de trobada per als llauradors i les famílies que formaven l’antiga Batllia de Montcada, que venien ací a moldre el forment que conreaven en els seus camps de Massarrojos, Benifaraig, Borbotó i Carpesa, en una horta farcida de parcel·les de cereal, molt diferent a l’actual dominada pel cultiu de cítrics i hortalisses.
És ara moment de recuperar aquest tresor patrimonial excepcional, únic a tot el país
Les primeres notícies que tenim d’aquest casal de molins, amb quatre màquines o moles, és del segle XIII, del moment de la conquesta cristiana desenvolupada per Jaume I. La seua presència a la documentació d’eixa època confirma que la instal·lació molinar era d’origen islàmic, possiblement del segle XI o XII.
És obligació de les noves generacions assignar de nou al molí el valor històric i patrimonial que té, per a que així esdevinga espai de trobada, d’estudi, d’interpretació i de didàctica
Al segon volum del Llibre del Repartiment podem llegir com el rei Jaume va donar, en 1240, un conjunt de terres i cases de Montcada a un centenar de ciutadans del poble aragonés de Calataiud. Eren milicians voluntaris que s’havien unit al projecte de conquesta cristiana per rebre posteriorment part del botí en forma d’immobles, parcel·les, horts i vivendes. Per incentivar l’arrelament dels beneficiaris, el monarca va prendre una decisió excepcional: va cedir el molí als propis llauradors. El fet que les famílies pogueren gestionar-lo de manera directa, sense intermediaris feudals, és una característica única i exclusiva en tot el país, i li dóna a aquest molí una importància cabdal dins la història, no només de Montcada o del regne de València, sinó també de tota la Corona d’Aragó. Cada família era propietària d’una part proporcional del casal, i el feia servir segons les seues necessitats.
La història del molí està intensament unida a la història de les famílies de la vila; la història de Montcada passa i es destil·la per les grans pedres d’aquest molí centenari.
Però aquest detall únic i diferencial del nostre molí malauradament va durar molt poc, només sis anys, perquè quan l’ordre militar del Temple es fa càrrec de les terres de la batllia el 1246, recuperen el molí com monopoli feudal clau. Ara serà l’orde l’única propietària del casal, i l’encarregada de gestionar-lo. Gràcies a un document inèdit que es va presentar a la conferència, localitzat per l’autor, sabem amb detall com es duia a terme l’explotació del molí per part de l’ordre de Montesa, i quins eren els elevats ingressos que rebia. Mitjançant contractes d’arrendament a curt termini (de només un o dos anys), els montesians llogaven les quatre moles del casal a moliners de la ciutat de València, que pagaven anualment quantitats que superaven els milers de sous. El molí era, sens dubte, el recurs de renda i benefici més important de l’ordre en tota la batllia. Però la lletra menuda d’aquest benefici repercutia negativament sobre les famílies, que havien de pagar cada volta més diners per moldre els seus cereals.
Fins la desamortització de Mendizàbal, el 1836, es van mantindre aquestes condicions, però la relació entre famílies i molí va arribar molt més enllà, a les dècades centrals del segle XX, quan la industrialització va canviar tecnologies i processos de treball i moltura. Aleshores el molí es va anar allunyant a poc a poc dels veïns i veïnes de Montcada, i de la seua memòria col·lectiva.
És ara moment de recuperar aquest tresor patrimonial excepcional, únic a tot el país. Noves fonts documentals, presentades a la xarrada, aporten informació inèdita que il·lustren aspectes de la trajectòria històrica del molí i, alhora, de la vida dels hòmens i les dones que poblaren Montcada durant segles. És obligació de les noves generacions assignar de nou al molí el valor històric i patrimonial que té, per a que així esdevinga espai de trobada, d’estudi, d’interpretació i de didàctica. Perquè, no ho oblidem, la història del molí està intensament unida a la història de les famílies la vila; la història de Montcada passa i es destil·la per les grans pedres d’aquest molí centenari.
