Al cor del nucli històric de Montcada, trobem la Plaça Creu de Quintana, un espai emblemàtic per al comerç local, escenari de la bulliciosa vida quotidiana i d’esdeveniments històrics rellevants. També, refugi en els moments tràgics de la Guerra Civil espanyola. Lloc on protegir-se de les avionetes que bombardejaren València quan sonaven les sirenes. Era un amagatall fet tot de terra i discorria des del carrer Major fins al carrer del Negre, passant per sota de la Plaça Creu Quintana, amb una bifurcació cap el nord-oest.
Més tard, després de la victòria franquista, la plaça es rebatejà amb el nom de “Los Mártires”, en referència als caiguts del bàndol nacional –en totes les guerres, els vencedors sempre han controlat el relat per justificar les seues accions bèl·liques i glorificar-se–. En l’actualitat, encara que la divisió persisteix en debats polaritzats, la gran majoria de la població rebutja tornar a l’estèril confrontació i s’esforça per aconseguir la reconciliació necessària. Les guerres són la pitjor “pesta” de la humanitat, en un món marcat per conflictes bèl·lics que semblen no tindre fi i es multipliquen, cada dia.
D’altra banda, a l’entrar per la cantonada del carrer del Negre, et trobaves una carnisseria de carn de cavall –Felisa i el seu marit, als anys 50, regentaren el negoci–. Durant la postguerra espanyola, la carn de cavall fou un aliment bàsic i econòmic davant la misèria i penúria social existent. Àdhuc, era considerada culturalment, en temps antics, un menjar tabú (el cavall era valorat com un animal noble), tot i que la carn de poltre sempre ha tingut un alt valor nutritiu en Omega-3
Al costat, abans d’obrir la pescateria de Sensia, hi havia una botiga d’ultramarins de Vicente el Tordillo; tocant, vivia Maria la de la Creu –que rebia el nom per la Creu de Terme que va existir i marcava l’entrada al poble. Desapareguda d’allí cap a l’any 1895, fou instal·lada de nou mitjançant una rèplica fa uns anys–; al número 4, la paqueteria de la Creu, coneguda com Ca Trini la Calera – Francisco Giménez (marbrista) i Amparo Guillem (treballadora de la “Fosforera”) van continuar amb la venda de merceria, botons, cremalleres i també roba. Als anys 70, ampliaren el negoci amb l’establiment “Comercial Giménez”–; al número 1 del carrer de Bétera, viu Emilia Palanca “Milieta”. En aquell temps, la gent no tenia més remei que utilitzar i reciclar el que tenien. Entre setmana, les dones es posaven calcetins de cama alta i els diumenges calces, i la “necessitat va fer crear un nou ofici”: arreglar les carreres que es feien a les calces. Milieta reparava les mitges per a les dones “pujava punts de calça”, era tota una experta, i les cosia a mà formant nusos resistents imperceptibles.
Sa mare, Trinidad Camps “l’Hostalera”, tenia una fonda, hostejava els comerciants dels pobles de la província que venien amb carro a vendre els seus productes. Després, tingué una paqueteria que alternava amb la venda d’aus: gallines, titots, ànecs…(alimentats amb dacsa i recordats per l’extraordinària qualitat de la seua carn i sabor). A l’actual ‘Consum’ la casa era propietat de José Ferrer i Micaela Camps al voltant de l’any 1875, on s’insta·là el Comité republicà durant la Guerra Civil.
Més tard, allí, aparegué el garatge dels autobusos de Broseta, que funcionaven a gasogen –amb corfa d’ametla–, i feien la línia regular Moncada/València. Passaven cada quart d’hora i oferien un molt bon servei a la població. Arribaren a ocupar fins a 30 treballadors – dalt del garatge vivia Pablo, l’encarregat de Broseta, i Vicenta la seua dona -; al llindar, les “Maximines” – Maximino tenia una barberia -; immediatament, el Forn de la Creu –inicialment, estigué portant-lo Mercedes Marqués (una filla de Mateo, propietari del Forn del carrer Major), i després, els forners Ismael i Carmen. Un dels seus fills, Ismael, va ser també un destacat porter de futbol. Era pràctica comuna portar cassoles de fang per coure l’arròs, carabasses i, en molts casos, algunes famílies pastaven el pa a casa i el duien a coure al forn. Així mateix, en dies de pluja o molta humitat, els veïns portaven a secar la roba a l’alcavor (cambreta superior del forn, on també es coïa els fruits secs) -.
Digne d’esment mereix la vida sacrificada que tingué Mercedes Marqués, que després d’estar al Forn de la Creu, es traslladà i regentà el Forn de Quatre Cantons (ubicat al solar d’enfront del forn actual), i més tard, quan es casà amb Ramon Giner el “Saio”, obriren tots dos una botiga de comestibles i Fàbrica de Xocolate, davant de l’església de Sant Miquel. Al morir jove, als 33 anys, Ramon el “Saio” es casà de nou amb Felisa Gargallo i continuaren amb el negoci dels xocolates.
Seguint per la plaça, a la cantonada, se situava Ca Poma –establiment d’ultramarins que arribava fins la Papereria Castelló, regentat per Vicente Zamorano i Barbereta–. En el seu interior, hi havia un celler amb botes de grans dimensions on els clients es podien servir el vi amb garrafes per portar a casa, i bidons d’oli que es venia a granel. Allí, la gent comprava arròs, una pesseta de tonyina, una mesureta de tramussos i era casa de menjars “Tensa”; podies dinar, esmorzar, prendre un barralet de vi amb cacau i olives, o caragols a l’estiu.
A més a més, a principis de segle XX, per potenciar el comerç i ajudar els més necessitats, aparegué un Llibret anomenat “El sello de los pobres” (que es podia adquirir, gratuïtament, als comerços de Montcada); on els consumidors quan compraven un producte en les tendes, per valor de més de “dos reals” (equivalent a 50 cèntims de pesseta), rebien un xicotet segell “Iberia-América” per reomplir el llibret, i quan aconseguien quinze “sellitos de Beneficiencia” (que només representava una despesa de tres“perras chicas”) ja podien participar en els premis que sortejaven. Era una manera d’agermanar la utilitat del negoci amb la caritat. Endemés, la donació recaptada era destinada per als captaires i indigents de la nostra localitat.
Per l’altre costat de la Plaça, només deixar el carrer del Negre, estava la gelateria la “Jijonenca”; al seu costat, els pares de Miguel Tendillo (jugador del València C. F.) tenien una botiga; a tocar, “Comercial Giménez”; la sabateria de Lola; després estava la tenda de les “Torroneres”, on més tard estigué ”Muebles Moncada”, i seguidament, l’establiment del “Mullo” (venia fruits secs) i actualment és el Banc de Sabadell.
Creuaves el carrer i on estigué, durant molts anys el Banc Popular, et trobaves la finca de “Ca Soca” –on vivien els iaios materns de la periodista Núria Roca–; a continuació, la barberia “Alejo”, on posteriorment s’instal·là el primer supermercat a Moncada (Cárnicas Roig) de Juan Roig, propietari de Mercadona; immediatament, el “Bar i Recreativos Giner” –la sépia a la planxa estava insuperable i els gelats exquisits–. Tenia billars i màquines de joc de petaca del tipus pinball (els jóvens, en aquell temps, de manera artesanal, se les construïen a casa per jugar; amb un tauler de fusta, unes pinces d’estendre, unes tatxes, unes gomes i amb boles). En eixe temps, per a xiquets i adults : “la carestia era la mare de la invenció i de l’enginy”; i al final de la plaça, la carnisseria de “Vicentico Fort”.
En els anys de postguerra, a la plaça celebraven bous i posaven els carros de la gent de l’Horta com a barreres protectores. Això, i anar als cinemes del poble eren bàsicament les diversions dels jóvens.
Entre altres coses, cal posar de relleu que la primera falla que es plantà a Moncada (1973/74) fou la de la Tauleta, a la Plaça Creu de Quintana –que li deu el nom a l’original idea d’un dels iniciadors de la comissió; se li va ocórrer la idea perquè es reunien a esmorzar al Musical, tots els dies,al voltant d’una “tauleta”–.
En definitiva, recuperar la història emocional dels nostres avantpassats a través dels seus oficis, carrers i places és una manera poderosa de reconnectar amb les nostres arrels i enfortir la nostra memòria col·lectiva.
