Josepa Montagut Mariner (Montcada 1955), va náixer al carrer Bétera. La seua vida ha estat un camí constant per la inquietud, la curiositat d’aprendre, la igualtat i per la llengua. I també d’anys intensos, i d’oportunitats perdudes o esglaiades per la vida que et porta per altres camins.
Recorda una infància feliç jugant al carrer i anar a les escoles nacionals i després cursar el batxillerat elemental. Per circumstàncies de la vida als 14 anys va haver de deixar l’escola i començar a treballar. Primer va ser en una fàbrica de bosses ja desapareguda de Montcada. Mentre treballava va treure temps per obtindre el títol de perit taquimecanográfic de l’època.
Amb 18 anys canvia de treball a una fàbrica de mobles en el polígon Vara de Quart de València que compagina amb la preparació d’oposicions per a personal administratiu de la Universitat de València on s’incorpora en 1977 com a funcionària. Ja com empleada publica es matricula en Filologia Catalana, carrera que culmina per la seua curiositat per aprendre i tenir estudis superiors.
Apartada ja de la vida laboral va decidir que era el moment de fer realitat el que sempre li havia agradat: escriure. Després de realitzar un curs d’escriptura creativa, comença a fer realitat els seus somnis en forma de poemaris. Des de 2015 són ja cinc els poemes que reflecteixen fets de la seua vida.
Papallones silenciades sobre una mar de gel (2015), Des del sud fins al nord, una llàgrima parla (2016), Els records vénen del vent (2018), Una besada a la llengua (2021), i Gràcies (1924). L’any 2013 va obtindre el I Premi de Narrativa Breu en Violència de Gènere (Ajuntament de Burjassot) i, l’any 2020, el Premi Lila de l’AELC (delegació del País Valencià). A més a més col·labora en distintes associacions, publicacions i concursos literaris. També forma part d’entitats com Units per l’Art i la Cultura de Montcada, així como del Col·lectiu de Dones Feministes.
«Els meus pares es deien, Pepica La Ferrera i Pepe el Tano,
i jo era, sóc i seré la seua filla,
Maria Josefa, Josefa, Mª José,
M. Josepa, Josepa, Tana i Ferrera»
(Fragment del poemari: ‘Als meus pares. Encara avui en silenci’)
Amb l’escritura i la poesia, Montagut vol imbuir-se de la saviesa d’altres, d’admirar l’obra de mestres i companyes/companys que han donat el l’impuls per fer de l’escriptura una demostració d’amor a la llengua que sempre l’ha acompanyat.
Aquest divendres 16 de maig presenta el seu últim poemari Gràcies a l’Ateneu de Bétera. És un llibre dels embats que la vida li han ensenyat, del valor i la importància que té per a una persona sentir-se un entre els altres.
