Alguns records no s’esborren. Viuen en l’aroma del pa acabat de coure, en el cruixit d’una rosquilleta i en el ressò d’una revetla d’estiu. Basta tancar els ulls per a tornar a aquella Moncada en la qual el temps anava poc a poc i la felicitat es resumia en una paella de diumenge amb tota la família.

Així recorden els seus estius Mariló i Marisa Pomares Doménech, les germanes que hui mantenen viu el Forn dels Quatre Cantons que ha vist passar generacions senceres de veïns i que conserva una part de la memòria sentimental del Moncada. Nascudes en la dècada dels seixanta, Mariló (1964), Marisa (1969) les seues vacances poc tenien a veure amb les dels xiquets i xiquetes de hui.

Estudiaven en el col·legi del Sagrado Corazón de Godella i, quan per fi arribava juliol, Moncada es quedava quasi buit per a elles. Les seues amigues marxaven amb les seues famílies i l’estiu transcorria entre l’obrador i el taulell del forn. Mentre uns altres jugaven, elles aprenien un ofici. Encara eren unes xiquetes quan van començar a donar forma a les rosquilletas amb aquelles xicotetes mans que, sense saber-ho, heretaven una tradició familiar destinada a perdurar durant tota una vida. L’olor de la massa, la calor del forn i l’anar i vindre dels clients van ser el paisatge d’una infància distinta, però profundament feliç.

El seus pares, Luis Pomares i Rosario Doménech van obrir el forn, encara que en realitat Luis mai va deixar de sentir-se agricultor. La seua verdadera passió era la terra. L’immens xalet familiar de Bétera, envoltat de tarongers, es convertia cada estiu en un xicotet refugi on la naturalesa marcava el ritme dels dies. Allí, baix l’ombra dels arbres, els diumenges tenien un ritual indestructible: una paella que reunia a tota la família al voltant d’una taula interminable. No hi havia presses. Només converses, riures i eixa sensació que l’estiu duraria per sempre.
A l’estiu ambé va haver-hi espai per als primers descobriments. En unes colònies del grup de confirmació, organitzades pel reverend Jesús Murgui en terres de Terol, Marisa va conéixer al que seria el seu primer novio.

Les festes de Moncada ocupen un altre racó inesborrable de la seua memòria. Mariló va ser dama d’honor amb catorze anys i encara recorda les nits en les quals no faltava a cap orquestra ni a cap ball. Marisa, clavariesa de les Filles de Maria no es perdia cap actuació.

Els anys han passat i aquells estius han donat pas a uns altres més tranquils, dedicats als fills, els nets, la platja i el descans. Quan se’ls pregunta quin estiu tornarien a viure, Marisa no dubta. Tornaria per a abraçar de nou al seu pare, caminar una altra vegada amb ell entre la terra de secà i escoltar les seues converses com si el temps no haguera passat. Mariló, en canvi, continua mirant cap a l’horitzó. Després de conéixer Islàndia, Noruega, Itàlia o Alemanya, conserva intacte un somni: viatjar algun dia al Japó.

Per a Marisa l’aroma de l’estiu és el secà amb l’immens color blau del cel. Mariló és més de platja i el seu color el blanc. Records de la Moncada d’abans, la de les portes obertes, la dels veïns que es coneixien pel nom, la de les revetles baix les estreles. La de les paelles dels diumenges.







