Els espais culturals de proximitat constitueixen un element clau per a entendre la història social i urbana del segle XX. Els cines de poble, com a equipaments de lleure i sociabilitat, van exercir un paper fonamental en la difusió de la cultura audiovisual i en la configuració d’identitats locals.
«La desaparició dels cines de poble no sols suposa la pèrdua d’un espai físic, sinó també d’un capital simbòlic i identitari»
No obstant això, aquests espais —sovint menystinguts com a simples infraestructures comercials— han estat escassament considerats dins de les polítiques de protecció patrimonial, la qual cosa ha comportat la desaparició progressiva d’edificis i memòries associades. El cas del Cinema Iris de Montcada il·lustra clarament aquesta problemàtica. Altres cinemes a Montcada han passat pel mateix procés. Tots ells van estar inaugurats en plena expansió del seté art, i concretament, aquest cinema va funcionar durant dècades com a punt neuràlgic de sociabilitat i de pràctiques culturals compartides. L’edifici, d’arquitectura funcional ha constituït part del paisatge urbà i sentimental del municipi.
La seua desaparició, precedida per anys d’abandonament i desús, no suposa únicament la pèrdua d’un immoble, sinó també l’esborrament d’un entramat de pràctiques socials, relats i records col·lectius que difícilment poden ser substituïts.
«Inaugurat en plena expansió del seté art, i concretament, el Cinema Iris va funcionar durant dècades com a punt neuràlgic de sociabilitat i de pràctiques culturals compartides»
Des d’una perspectiva patrimonial, cal destacar que no existeix una “cultura de primera” i una “cultura de segona”. Les expressions locals i populars, encara que no responguen als cànons monumentals tradicionals, tenen un valor intrínsec com a testimonis històrics i com a vehicles de memòria col·lectiva.
Aquesta idea s’alinea amb els principis de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO (2003), que subratlla la importància de reconéixer, preservar i transmetre les pràctiques i espais culturals que contribueixen a la diversitat i cohesió social. La desaparició dels Cines Iris de Montcada, per tant, no és sols un episodi de transformació urbana, sinó un indicador de la necessitat d’adoptar polítiques patrimonials més inclusives i interdisciplinàries.
Aquest cas també posa de manifest la urgència d’incorporar en els catàlegs i inventaris patrimonials aquells béns culturals del segle XX associats al lleure i a la cultura de masses. Propostes com la reconversió d’antics cinemes en centres culturals, arxius audiovisuals locals o espais de mediació patrimonial podrien afavorir la reutilització sostenible d’aquests equipaments i la continuïtat del seu valor simbòlic.
Aquesta aproximació es correspon amb les estratègies europees de patrimoni cultural 2030, orientades a reforçar la participació comunitària i a ampliar la noció de patrimoni més enllà dels grans monuments. Però la desaparició d’aquests espais no és un cas aïllat, molts pobles de l’Horta han vist com els seus cinemes s’aturaven fins a desaparéixer.
En definitiva, la desaparició dels cines de poble no sols suposa la pèrdua d’un espai físic, sinó també d’un capital simbòlic i identitari. Reivindicar el valor patrimonial d’aquests equipaments és, en última instància, reivindicar la memòria recent i la cultura quotidiana que han definit generacions senceres.
La desaparició dels últims vestigis del cinema Iris de Montcada, ens serveix per a repensar els criteris de protecció patrimonial i a entendre que el patrimoni sense estudi i difusió és alié a la comunitat, per això el patrimoni cultural també habita en les sales fosques on vam aprendre a somiar junts.
Arabella León
Dra. en Història de l’Art per la Universitat de València
Comentarios 1